Reuelio

Avui, la factoria Warner ens ha obsequiat («previo pago de su importe en efectivo», ço és, de l’entrada) amb una preqüela de la saga de Harry Potter que, em sembla, farà feliços els fans del ja no tan jove mag. Després de cinc llargs anys d’absència, Bèsties fantàstiques i on trobar-les era esperada amb ànsia: justificada? Tractaré de donar-vos-en la meva impressió en calent (encara no m’he tret la capa ni he guardat la vareta) sense deixar anar detalls de l’argument.

Després de fer-nos empassar més de 15 minuts d’anuncis (de debò no entenen per què la gent cada cop va menys al cinema?), la màgia ha començat. Un jove Newt Scamander desembarca a Nova York quan una amenaça màgica posa en perill la convivència entre mags i muggles (vull dir, gent no màgica). Un atzar inesperat porta el cos d’aurors de la ciutat a sospitar que Scamander hi té alguna cosa a veure. A partir d’aquí… Bé, a partir d’aquí, els fils principals de la trama es tornen força previsibles (sobretot, per als coneixedors de les novel·les de J. K. Rowling). Tanmateix, aquesta previsibilitat no fa perdre ni una engruna de màgia gràcies a la presència d’altres factors.

En primer lloc, un guió força equilibrat que avança sòlidament a través de diàlegs clars i ben construïts; amb bon criteri, no hi ha abús de les escenes d’acció i queden en reserva per al moment adequat. L’argument, doncs, a diferència del que ocorre en la major part de les pel·lícules basades en els set llibres, arriba amb facilitat a l’espectador que no té, en cap moment, la sensació d’haver-se perdut deu o dotze escenes essencials i va completament perdut (tret que, prèviament, s’hagi llegit la novel·la, és clar).

Els personatges, ben dibuixats i amb més relleu del que podríem esperar d’una pel·lícula d’entreteniment, resulten de seguida molt propers tot i ser, en la major part, desconeguts per al públic. El treball dels actors es remarcable, començat per Eddie Redmayne, que aconseguix que el  protagonista no sigui una patata inexpressiva i sense vida (i, sí, em refereixo a Harry Potter, el personatge més pla de la saga). Ben al contrari, Scamander té una història a les espatlles, densa i complexa, amb clarobscurs que fan d’ell una figura a observar i a estudiar. Potser us recordarà figures reals, com la de Félix Rodríguez de la Fuente o Jacques Custou; però, tot i que això era previsible, ens deixa un bon sabor de boca i no arriba a resultar massa edulcorat com a missatge educador.

El personatge de Tina, interpretat per Katherine Waterston, queda una mica eclipsat pel de la seva germana Queenie, a càrrec d’Alison Sudol. Queenie es mou entre la picardia innocent, la curiositat involuntària i la tendresa i acaba creant una figura que, juntament amb la Jackob Kowalsky, pot tocar la fibra sensible de l’espectador. I, sí, ho confesso: Kowalsky és el meu preferit. Però, a veure: quin dels lectors de Harry Potter no voldria contemplar les mateixes meravelles que ell, encara que fos pagant-hi el mateix preu?

Sí, ja ho sé: esteu esperant que us parli dels personatges foscos, oi? Ho sento, però no puc fer-ho sense donar-vos massa pistes. Només us diré que crec que no us decebran.

Però, la pel·lícula ens ofereix molt més. Com era d’esperar, els efectes especials fan creïble la màgia. De fet, semblen tan reals que, en un moment important de la història, ens fan oblidar que allò que contemplem és una violació en tota regla de la segona llei de la termodinàmica. I paga la pena, la veritat.

No deixeu d’observar l’ambientació històrica, perfecta, i el joc dels paral·lelismes entre el món màgic i el món muggle. Rowling, un cop més, aprofita aquests paral·lelismes per posar de relleu (o, si ho preferiu, per criticar) alguns dels moments més foscos de la història del món occidental; vull dir, del món occidental muggle —però, de pas, també del nostre.

Finalment, crec que el fet que l’espectador compti amb poquíssima informació sobre l’argument (en essència, que el guió no es basi en cap novel·la publicada amb anterioritat) afegeix un factor de sorpresa que, fins ara, no existia (almenys, no existia per a mi a partir de la segona pel·lícula). I, sí, això també ajuda a crear aquella sensació de meravella que els potterians cerquem.

Després de tants anys, tornar a sentir la màgia ha estat bonic. No la deixeu escapar.

Publicat dins de contradiccions | Etiquetat com a , , , , , | 3 comentaris