Sensacions, emocions

D’aquí a dos mesos, els catalans estem cridats a les urnes per decidir qui haurà de gestionar un possible canvi de marc: el canvi cap a un estat sobirà, cap a la independència. Ens esperen, doncs, dos mesos ben intensos, farcits de discursos, arguments, gestos, accions públiques, manifestacions, i potser també soroll de sabres (ja n’hem escoltat una mica). Analitzar tot això, pair-ho i arribar a prendre-hi alguna decisió serà una tasca extensa i complexa. Però, com dèiem, tenim dos mesos per davant (i tot el que calgui, després, si no treuen els tancs als carrers).

Avui, però, mentre m’escolto els nostres representants al Parlament (m’agradi o no, a mi també em representen) fent els primers discursos; mentre llegeixo les interpretacions preocupades d’Europa; mentre observo les amenaces dels sectors nostàlgics que parlen d’intervencions militars i de tribunals castrenses; mentre m’arriben les perplexitats de molts ciutadans del carrer, no puc deixar de tenir la sensació d’estar vivint un moment històric.

Quan el dictador va morir de vell, en el seu llit, jo era un nen i no tenia ni la més mínima idea del que estava passant ni de com em podia afectar. Quan es va encetar la transició i es va començar a gestar la constitució espanyola de 1978, jo era un preadolescent amb altres interessos. Quan un grup de guàrdia civils van envair les Corts espanyoles i van segrestar els diputats democràticament elegits, jo era un adolescent que només es va alegrar de no tenir classes l’endemà, massa jove per entendre què era el que ens hi jugàvem.

Ara, però, en arribar al bell mig d’un altre moment històric, m’emociona trobar-me relativament a prop d’assolir la maduresa, l’edat de la raó, l’edat adulta (només tinc 47 anyets: les primeres orelles); m’emociona sentir-me capaç de comprendre una mica —només una mica, ai!— què està passant i com em pot i ens pot afectar. De fet, i amb un exercici d’optimisme lleugerament exagerat, em puc arribar a considerar part activa del procés que ens afecta, que ens afectarà, i això encara m’emociona més.

Ara mateix és, per a mi, i sospito que per a molts més catalans, el moment de les emocions, dels sentiments, de la il·lusió. I vull gaudir d’aquest moment —crec que hi tinc dret, que hi tenim dret— abans d’endinsar-me, d’endinsar-nos, en el llarg, complex, complicat i difícil procés que ens espera.

Dels sentiments i de les emocions traurem forces per a aquest viatge que tot just comença.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Catalunya, democràcia, desinformació, Europa, independència, pirata, Política, república. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.