Escriure

Vanitas vanitatum dixit Ecclesiastes
vanitas vanitatum omnia vanitas.
Coh 1, 2

El primer cop que vaig sentir l’impuls —intern, meu, propi— d’escriure va ser per pura i simple vanitat: res d’original, ja ho veieu. Tenia set anys i m’havien premiat un poema —que la mestra m’havia obligat a escriure, com als altres nens— en un certamen escolar. El tema era «La Inmaculada Concepción»; corria l’any 1972 i la vida dels Alcántara anava complicant-se, però, en compensació, encara no ens la posaven per la tele (en el seu lloc, donaven «Crónicas de un pueblo», que venia a ser el mateix, però fet des de l’òptica franquista).

Recordo haver passat alguns dies, arran d’aquella ocasió, intentant escriure alguna cosa més: m’havia agradat allò de les felicitacions, dels premis, dels diplomes. M’havia agradat, ho reconec, que tothom fingís estar tan content amb mi —tret dels meus pares, que, naturalment, no ho fingien.

El fet que la vanitat fos la base del meu segon impuls creatiu (el primer va ser una obligació escolar, com deia abans) és una de les explicacions més segures de per què escric tan poc: d’una banda, no he experimentat mai la necessitat patològica de crear —o de comunicar— que caracteritza els autèntics artistes; d’una altra, com que sóc bàsicament un asocial, m’importa ben poc el que els altres puguin pensar o dir de mi i això fa que l’efecte de la vanitat —que en tinc, no ho nego— sigui escàs.

Tanmateix, de tant en tant encara escric alguna cosa: si no és la vanitat, si no és la necessitat de creació o de comunicació, què m’hi impulsa? Repassant el que he escrit en els darrers vint anys —ben poca cosa—, em resulta fàcil detectar-hi una sèrie de pautes que servirien per explicar-ho tot; com que no espero arribar als altars de la literatura i no crec que cap crític es dediqui a fer la meva hagiografia, em divertiré fent-me-la jo mateix. No patiu, que deixaré de banda les insulses venialitats poètiques d’adolescent romàntic.

En molts moments he sentit la necessitat de dir la meva davant, sobretot, de problemes socials, d’injustícies: n’hi ha tantes i tan greus cada dia que molt sovint he pensat escriure sobre açò o sobre allò. En la major part de les ocasions, però, la mandra o la manca de temps m’ho han impedit: perquè em decidís a escriure un article o, més rarament, algun poema, calia que s’hi conjuminessin alguns factors més —com ara la meva breu militància a Pirates de Catalunya, que va donar lloc a alguns articles publicats al blog No n’hi ha dos iguals. La ràbia i la indignació han estat, per tant i fins ara, dos motors importants en la meva escassa activitat creativa, però no sempre m’han transmès la força suficient.

En canvi, en una època molt concreta de la meva vida —una època breu, dissortadament— vaig tenir la fortuna de veure’m envoltat, literalment, de poetes. Em refereixo a poetes de debò, i no a lletraferits de pa sucat amb oli ni a falsificadors de versos com jo. Va ser en aquella època que vaig escriure la major part dels meus poemes.

Em resulta difícil decidir si aquella febre creativa —moderada— es devia a l’ambient —pura i simple imitació— o si estava tractant d’obtenir l’acceptació del grup —que ve a ser el mateix. A més a més, sempre associo aquesta etapa a un gran esperit lúdic: em divertia recitar i escoltar poemes, em divertia discutir sobre poemes, em divertia enfrontar-me al full en blanc i derrotar-lo amb un poema. La vida social, per tant, sembla ser una altra de les meves motivacions, potser més potent que la indignació i que la ràbia —ja ho sé: això es contradiu amb la meva natura asocial; però és que m’encanta contradir-me!

El resultat d’aquella etapa van ser mitja dotzena de poemaris, dels quals dos van veure la llum gràcies a sengles premis, i un tercer el vaig publicar, finalment, pel meu compte en format digital.

No crec que els meus poemes tinguin res d’innovador ni d’original. En el millor dels casos, poden reflectir un cert ofici i, recitats per una veu apropiada, podrien resultar agradosos. Però gairebé sempre, en escoltar o en llegir els poemes dels mestres, m’avergonyeixo dels que m’he atrevit a publicar; tanmateix, la cosa no té remei —i per «cosa» em refereixo, un altre cop, a la vanitat.

De narracions, gairebé no n’he escrit cap; a tot estirar, mitja dotzena, i totes molt breus, poc més que petites anècdotes: no tinc fusta de narrador, crec que no signaré mai cap novel·la, sóc massa impacient, massa inconstant.

Finalment, hi ha «els altres» textos, els que he anat cremant al llarg dels anys, o els que he amagat en una carpeta que no recordo on para, o els que dormen en algun racó del disc dur (i no sabria dir en quin de tots). N’hi ha que no tenen cap importància específica, són esborranys o esborranys de projectes o projectes d’esborranys o esborranys de projectes d’esborranys. D’altres, però, són eines d’autoexploració —en ocasions, de curació—, estris de pensar que, com el pensiu d’en Dumbledore, m’ajuden a distanciar-me dels problemes, a mirar-los des de fora i trobar-ne una solució. No patiu, doncs, que aquests no els faré públics: ni tenen interès ni han pretès mai tenir cap valor literari.

Tret de casos excepcionals, és clar: aquest article és un clar exemple dels meus pensius particulars, un text que vaig compondre fa temps i que em va servir, per exemple, per a descobrir que no jo podria escriure mai una obra extensa, com ara una novel·la o un assaig —exigeixen una constància que les meves motivacions no em poden procurar—, i que no passaré mai, probablement, d’articles, poemes i contes, i tampoc en grans quantitats. Això que us estalvieu.

Tanmateix, escriure en el segle XXI —i publicar— no té res a veure amb el que era al segle XX, de la mateixa manera que escriure al segle XX era ben diferent de fer-ho al segle XIII. Les noves tecnologies ens ofereixen un paper infinit que, a més a més, resulta ben fàcil de configurar segons l’estètica que més ens agradi. L’autoedició té mil cares i els boscos no corren perill (quants arbres hauran mort per dir no-res!).

Amb tantes facilitats, donar via lliure a la imaginació és la temptació omnipresent i inevitable, tots hi caiem, tots hi pequem. Tots els petits aprenents d’escriptor hi trobem el lloc per encabir les nostres dèries i cabòries —les nostres vanitats— i rebre-hi el vistiplau de la mitja dotzena escassa d’amics que tenen la paciència i l’amabilitat de llegir-nos i de deixar-nos algun comentari afalagador.

Per a la meva vanitat, ja és suficient.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Escriure

  1. SiscoGarcia ha dit:

    Eiiii, aquest apunt m’ha agradat especialment. L’enhorabona!
    No sé si sóc un de la mitja dotzena d’amics que tenim la paciència i l’amabilitat de llegir-te, però ho faig amb molt de gust; i el comentari no sé si és afalagador, en qualsevol cas no ho és intencionadament sinó que escric el que sent després de llegir-te.

    Continua així… mestre :P

Els comentaris estan tancats.