Discursos políticament correctes

Sempre he trobat ridícula l’expressió políticament correcte, com si els polítics fossin éssers especialment correctes —la premsa ve plena de casos de corrupció dia sí, dia també— o com si llur llenguatge ho fos —encara en donen atacs quan recordo aquell «miembros y miembras» de la ministra d’Igualtat Bibiana Aído. Hi ha casos on aquella expressió es fa digna d’una pel·lícula de Woody Allen (em vénen al cap algunes escenes de Bananas).

Aquest cop és el Departament d’Ensenyament del Govern de la Generalitat de Catalunya qui competeix amb els humoristes de El club de la comèdia i ens ofereix unes línies indescriptibles. És tracta de la pàgina de presentació al document Competències bàsiques de l’àmbit lingüístic, que podeu trobar al recull de documents sobre les competències bàsiques del departament d’Ensenyament; documents públics, per tant (quatre documents: la mateixa presentació la trobareu en els documents destinats a primària i a secundària, en les àrees de llengua i de matemàtiques). Les línies immortals són les següents:

El Govern de la Generalitat de Catalunya, mitjançant el Departament d’Ensenyament, promou i lidera una ofensiva de país a favor de l’èxit escolar, que vol implicar i comprometre tota la societat catalana, amb l’objectiu de millorar els resultats educatius i reduir les taxes de fracàs escolar i d’abandó dels estudis.

La Unió Europea ha establert objectius educatius, en el marc de l’Estratègia Europa 2020 (ET-2020), que han de permetre l’assoliment d’una economia intel·ligent, inclusiva i sostenible. […]

Us confesso que en arribar als dos primers verbs, promou i lidera, ja vaig sentir una lleugera esgarrifança: si lidera vol dir que algú que el segueix: qui? la societat? però si pares, docents i alumnes no fem més que disentir de les decisions de la Conselleria! Si ningú no es creu la seva gestió, on és el lideratge?

Però això no va ser res comparat amb la impressió que em va produir el fragment en negreta, «una ofensiva de país a favor de l’èxit escolar» (apareix així en l’original): no havia escoltat res de similar des dels temps del NODO i la retòrica triomfalista del régimen. Anem a pams.

Ofensiva és una metàfora militar, cosa perillosa en mans d’un govern, ni que sigui autonòmic i sense exercit (amb les pilotes de goma del Mossos ja en tenim prou i massa), i, al mateix temps, més propi d’àmbits castrenses que no pas burocràtics: la prosa burocràtica ha de ser avorrida i monòtona, sense filigranes poètiques de cap tipus (o això diuen els manuals).

De país és un expressió tan patriotera i tan desgastada que ja fa llàstima, o fa riure. Però, és clar, es pense que embolcallant-se amb la senyera i ballant una sardana ja ho tenen tot guanyat.

Ara bé, que em parlin d’èxit escolar al mateix temps apliquen retallada rere retallada al sistema d’educació pública supera en molt el nivell d’hipocresia que sóc capaç de suportar.

Reblen el clau quan afirmen que volen implicar i comprometre tota la societat catalana en uns objectius que ells, el govern català i la conselleria d’Ensenyament,  estan torpedinant de forma salvatge quan augmenten les ratios d’alumnes per aula i quan augmenten les hores lectives dels docents.

I, quan ja semblava que el nivell de bajaneria de la presentació era insuperable, arribem al segon paràgraf, aquell que inventa noves teories econòmiques (o economicoesotèriques), i ens proposen l’assoliment d’una economia intel·ligent, inclusiva i sostenible. Com que els meus coneixements en aquest àmbit són més bé escassos, vaig consultar amb un company, llicenciat en econòmiques, perquè me n’expliqués l’entrellat: intent fallit, perquè ell també se’n feia creus i no sabia si riure o plorar davant de tanta xerrameca de garlaire entabanador de fira.

Com que tinc el vici de voler explicar-m’ho tot, vaig estar elucubrant sobre el possible origen d’aquells tres adjectius, i sospito que allò de l’economia intel·ligent és un eco dels telèfons intel·ligents dels darrers anys; que l’economia inclusiva és un reflex del concepte d’escola inclusiva (segons el qual cal dedicar cinc cops més recursos als alumnes que vénen amb la intenció de boicotejar la classe que no pas als que vénen amb ganes d’estudiar i de formar-se), mentre que l’economia sostenible seria l’únic fragment mitjanament raonable de la frase (tot i ser un concepte discutible i discutit). Tot plegat, però, no passa de ser un embolic de retòrica triomfalista absolutament indigerible.

Com a professor, em pregunto si calia aquesta sèrie de burles a l’hora de presentar l’enèsim canvi en el sistema de programació i d’avaluació (perquè, a la fi, d’això es tracta, de donar l’enèsima puntada de peu a la manera d’estructurar el curs i d’avaluar-ne els resultats). Com a ciutadà, m’indigna que els escassos recursos del Departament d’Ensenyament es dediquin a bastir textos tan absurds i estrambòtics.

El més trist és que aquesta presentació ve signada per l’Honorable Senyora Irene Rigau, consellera d’Ensenyament (a qui recomano encaridament que es busqui un altre negre, un que tingui una retòrica una mica més moderna i moderada).

El govern dels millors, deien. Com no sigui dels millors humoristes…

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.