Fumata blanca

Fumata blanca. Acaben d’escollir papa i ja me n’he assabentat (ens n’hem assabentat tots) en qüestió de minuts, potser només un parell, però menys de cinc. El que em crida l’atenció és que jo no estava escoltant la ràdio ni mirant la televisió, que hauria estat una via normal (i ho és encara) per assabentar-se de la notícia. No, en absolut: estava treballant. Els hàbits de treball, però, han canviat moltíssim: davant de l’ordinador, posant qualificacions als meus alumnes, tenia oberta, en una de les pestanyes del Firefox, una xarxa social, i d’aquesta manera, gairebé immediata, m’ha arribat la novetat.

No ha estat, per tant, cap periodista qui m’ha fet arribar la notícia, sinó la meva amiga i companya Maribel —qui no m’ho deia a mi, sinó a tothom, com es fa en aquestes xarxes. I tot plegat em colpeix perquè, casualitats de la vida, ara estic explicant el gènere periodístic de la notícia al meus alumnes de 1r d’ESO; em colpeix perquè el plantejament dels llibres de text que fem servir s’inspira, encara, en el funcionament de la notícia sobre els periòdics impresos en paper, una pràctica que podem considerar gairebé invariable des de finals del segle XVIII. I tot això sembla que ja no serveix, que ja no funciona així: que caldrà explicar-ho d’alguna altra manera.

Els canvis van més enllà: mentre escric aquestes línies, el nom del nou papa encara no s’ha fet públic i veig l’emissió del 3/24 en la segona pantalla, on van comentat-ne els detalls. És a dir, la velocitat, l’origen i els canals dels articles d’opinió (el dels periodistes i el meu) també han canviat. Canvis, canvis i més canvis. Com puc explicar tot això als meus alumnes? Posats a explicar canvis, caldrà canviar, també, la manera d’explicar, i això és el penso fer demà a classe (si no se m’acut res de millor, o si algú no em suggereix alguna altra opció més interessant):

  1. preguntar als alumnes en quin moment i a través de quin mitjà s’han assabentat de la notícia;
  2. preguntar quins elements de la notícia els han arribat fins ara;
  3. finalment, demanar-los que redactin la notícia amb els tres elements bàsics: títol, entrada i cos.

Ho reconec, el meu pla encara no està gaire elaborat. Però potser el podré completar, durant les setmanes vinents, convidant-los a confeccionar-ne un reportatge o un article d’opinió: potser la novetat pugui servir com a incentiu, no se sap mai.

De moment, habemus papa. I encara no sabem qui és.

=====================================

PS: Jorge Mario Bergoglio és el nou papa, sota el nom de Francesc. Una dada més: encara no havia passat un minut de l’anunci, us ho asseguro, l’entrada de la Viquipèdia ja recollia aquesta informació (els detractors d’aquesta enciclopèdia ja s’ho poden confitar).

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Fumata blanca

  1. SiscoGarcia ha dit:

    Jo no em preocuparia gaire per no tenir del tot elaborat el pla; de fet, darrerament m’ha passat amb un dels grups que he plantejat un canvi pensant-lo en veu alta davant seu… també és cert que són d’un Cicle Formatiu de Grau Superior, és a dir, tenen 18 anys o més. Crec que és més important fer el canvi (si creus que l’has de fer) que quedar-te amb un model que creus inadequat.

    T’ho dic perquè aquest és un tema que també em preocupa i que també em fa trontollar el cap darrerament pel que fa a la meua pràctica docent. És el famós: «tenim un sistema educatiu del S.XIX amb professorat del S.XX per alumnes del S.XXI»; o el que és el mateix, no sabem fer servir les eines actuals i no ens hi adaptem… i encara culpem la resta!

    Per cert, jo me n’he assabentat indirectament per una xarxa social, ja que estava a una reunió del grup de mobilitzacions de pares de l’escola de les meues filles (https://twitter.com/escamotAlba) i un company ho ha comentat però no tenia clar que fos cert.

  2. SiscoGarcia ha dit:

    I encara te’n diré una altra; el pitjor d’aquestes xarxes socials és que te n’assabentes de temes que no t’interessen o que no voldries saber sense voler-ho… cas del papa o del futbol.

    Suposo que és el preu que hem de pagar per tenir els avantatges que ens reporten.

  3. És clar que tiraré endavant amb el que tinc ara pensat i amb que se’m pugui acudir d’aquí a demà: les improvisacions no m’espanten, al contrari, les considero part de la nostra feina (i una de les més divertides).
    Aquella frase que cites cada com em sembla més real. Però tampoc no m’espanta: és un incentiu per situar-me en el segle XXI (on considero que visc, si fa no fa des del 1997, any que vaig prendre contacte amb Internet).
    El que més m’interessava en aquest moment, però, era jugar «en directe» amb les possibilitats i la velocitat d’Internet ;-)

Els comentaris estan tancats.