La distopia xipriota

La lectura de distopies sempre m’ha fascinat: posar de relleu, a través de la caricatura del despotisme, els rumbs de la societat actual (del moment i del lloc en què van ser escrites, és clar) té un gran poder evocador. L’exageració actua com una lupa i ens permet percebre perills que, d’una altra manera, només els especialistes (tècnics, economistes, polítics) podrien reconèixer.

Aquests dies, mentre revisito Un món feliç i els seus habitants, mantinguts en una mena d’eterna joventut —infantesa, més bé— basada en la droga, el sexe i la seguretat en el treball, esclata l’enèsima bombolla occidental i els xipriotes veuen com el govern literalment els furta els estalvis de tota la vida. Fixeu-vos-hi bé: els estalvis, un concepte que cal associar amb els modestos treballadors de classe mitjana, perquè els de classe baixa no se’ls poden permetre i, en canvi, les classes altes no estalvien, sinó que inverteixen —i sembla que la nova «taxa» no afecta a les inversions, quina casualitat.

A la incertesa habitual («realment, el banc garanteix els meus estalvis?») se n’ha afegit un altra de pitjor, perquè és independent de la major o menor solvència de les entitats: «realment, el meu govern és de fiar?» Davant de tanta inseguretat, l’opció més sensata seria treure tots els estalvis del banc, a ser possible en divises diverses, i guardar-los sota el taulell, com es feia antigament.

El govern espanyol, però, ja se’ns ha avançat. Fa temps que van aprovar un parell de lleis en previsió d’aquesta eventualitat. Una, que estableix que tot aquell ciutadà que tregui del banc més de 3.000 euros podrà ser investigat per Hisenda; l’altra, que no es podran fer factures per pagaments en metàl·lic per valor de més de 2.000 euros (potser m’equivoco en les quantitats). De primer, innocent, vaig pensar que es tractava de mesures encaminades a evitar un crac del sistema bancari; ara, però, sospito que han volgut mantenir els nostres estalvis a la vista «per si de cas».

No només els xipriotes, diria que tots els europeus hem despertat del nostre somni de soma i hem pres consciència que, per als nostres governs, no som més que una gran vaca que es pot anar munyint sense fi. I, darrere de Xipre, no costa gaire endevinar Grècia, Itàlia, Portugal i, finalment, Espanya. Però, podrà sobreviure Europa? O només l’Alemanya de la Merkel?

Benvinguts a la distopia europea, germans.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en contradiccions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.