Publicar

Si escriure és quelcom que em prenc sense gaires ambicions ni conviccions, no tindria cap lògica que em plantegés publicar com una prioritat. Fa molts anys, sobretot per desconeixement, sí que ho vaig intentar amb un cert interès. Ara, però, les meves ambicions en aquest aspecte són força més moderades.

Per començar, l’edició tradicional, cartàcia i via editorial, la vaig descartar fa molt de temps per motius ideològics: em nego a que cap entitat recaptadora, sigui la SGAE, sigui CEDRO, guanyi un sol cèntim amb els meus escrits (sempre es queden alguna cosa si hi ha paper imprès pel mig). Queden descartats, per tant, també, els certàmens literaris tradicionals que inclouen la publicació de les obres premiades.

En aquesta decisió ha pesat, i molt, la meva experiència de més d’una dècada com a usuari de programari lliure: entrar en contacte amb les idees de Richard M. Stallman i de la Free Software Foundation ha fet que em replantegés tot el que pensava sobre la propietat intel·lectual i sobre els drets d’autor i m’ha portat a agafar uns posicionament més oberts (o a mi m’ho semblen).

Potser en un moment de luxúria papiròmana em plantejaria publicar de manera artesanal, a l’estil de les edicions cartoneres (reconec que Editorial Ultramarina em té el cor robat). Quan ho penso una mica, però, em sembla una feinada excessiva i, a més a més, un atemptat innecessari a la república vegetal.

No em queda, per tant, més camí que l’edició electrònica sota llicències lliures; i en això estic, tractant de posar una mica d’ordre en els meus pensaments i en les meves línies a través d’aquest blog. I, de tant en tant, com ja he fet en el passat, posant a l’abast de qui vulgui alguna mena de recopilatori. Com veieu, em conformo amb ben poca cosa.

Suposo que aquesta elecció em deixarà ben apartat dels «circuits tradicionals» de, per exemple, la poesia: no em convidaran a cap lectura de poemes, a cap recital, si no vaig avalat per un premi o un altre, o si cap editorial s’ha jugat les garrofes pels meus poemes. És normal: la xarxa va plena de sonats que obren un blog —com aquest— i hi publiquen qualsevol bajanada, i no puc dir tampoc que les meves opinions o els meus poemes valguin més o estiguin millor escrits que els de cap altri. No me’n puc queixar i no me’n queixo, però: només ho constato.

Confesso, tanmateix, que enyoro els recitals i les lectures de poesia, que enyoro les tertúlies. Però ni tan sols cal escriure per a assistir-hi. I, d’altra banda, una bona temporada de treball silenciós i tranquil em vindrà molt bé, sobretot després de tant de temps desconnectat de l’escriptura. Més que no pas de publicar, és temps d’escriure.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en contradiccions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.