Escarn

La falla Ceramista Ros ha patit un greu cas de violència religiosa: la comunitat hindú a València ha pretés que no cremessin la falla d’enguany sota l’argument que hi havia representacions de les seves divinitats i això era sacrilegi. S’han emparat en l’article 525 del Código Penal, que prohibeix l’escarn de dogmes, creences, ritus i cerimònies religioses, per a censurar, finalment, part de la falla.

L’escarn és burla que tracta de cobrir de ridícul a algú; la falla de l’artista Sergi Fandós només tractava de ridiculitzar els nostres polítics (valencians, espanyols, europeus) i alguna que altra institució també d’anar per casa. La referència a l’Índia i les seves tradicions era només el marc artístic que permetia lluïment i fantasia: la presència de figures religioses formava part d’aquest marc i no era, en cap cas, objecte ni de burla ni de crítica.

La comunitat hindú valenciana, o almenys una part d’aquesta, no ho ha entès així; la comunitat hindú valenciana no ha volgut fer cap esforç per entendre la nostra festa i ha actuat amb amenaces (la referència a la ira de 800 milions d’hindús) i violència (l’intent de cremar-se a l’estil bonze d’un pakistanès davant de la falla). Finalment, la comissió de la falla ha cedit al xantatge, tot i que molts fallers no hi estaven d’acord.

Tot plegat, un cas més d’intransigència religiosa que s’afegeix a la llarga llista de topades que ve patint la llibertat de premsa, d’opinió i d’expressió, que tant ha costat d’aconseguir en occident. I, en aquesta ocasió, més complicat encara, ja que pot disparar els índex de xenofòbia en una societat, la valenciana, on els grups d’extrema dreta gaudeixen de bona salut.

Al pas que anem, les falles, que no poden ser massa explícites amb les crítiques municipals per via de les subvencions que en reben, que no poden criticar el govern de torn perquè hi ha —lògicament— fallers de tots els colors polítics en cada falla, que no poden ni inspirar-se en paisatges exòtics sense risc de despertar les ires del fanàtic de torn, es veuran obligades a tornar als orígens i fer crítica de barri. La llàstima és que els barris s’han transformat, massificat, els veïns ja gairebé no es coneixen entre elles i, a més a més, les actituds i els hàbits que es criticaven abans de la república, avui en dia es veurien protegits sota el concepte de la correcció política: poques coses van a poder criticar, ja, les falles.

I, sense crítica, les falles no són sinó l’aparador on la burgesia més rància s’engalana per «oferir noves glòries a Espanya». Quina pena, quin escarn per a les falles.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en contradiccions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.