Títols

Una de les característiques d’una societat avançada és el fet de posseir unes entitats acadèmiques que garanteixen l’avanç del coneixement i la seva divulgació. Entre d’altres, aquestes entitats tenen la responsabilitat de formar experts en totes les branques del saber humà, en totes les activitats que exigeix una societat complexa per a funcionar adequadament; i, és clar, també s’encarreguen de garantir aquesta formació a través d’un sistema d’acreditacions, de títols.

Com més complexa o més delicada és la feina a desenvolupar, més complexos són els estudis que cal realitzar per obtenir-ne l’acreditació: metge, enginyer o físic nuclear són exemples que ens vénen al cap espontàniament quan parlem de complexitat, de dificultat o de grau de delicadesa.

Així, fer de professor és més delicat que conduir un cotxe. Un mal conductor pot causar grans danys personals i econòmics, és clar; però un mal professor pot trastornar generacions senceres i aquestes, després, poden transmetre els problemes als fills. És per això que calen molts anys d’estudi universitari per arribar a ser professor, i només unes poques setmanes d’estudi i de pràctica per obtenir el carnet de conduir.

En canvi, ser pare —vull dir, exercir de pare— és molt més compromès, difícil i delicat que ser conductor o que ser professor, ja que l’efecte que s’exerceix sobre els fills és el més potent possible, i, tanmateix, no s’hi exigeix cap requisit, estudis, acreditació acadèmica o examen. El pare no pot agafar vacances, ni pot estar de baixa; i, si se salta el codi de paternitat, les conseqüències van molt més enllà de perdre uns punts o d’haver de pagar una multa.

Tanmateix, massa sovint hom (o don) accedeix a aquest ofici per inèrcia (que si ja tinc una edat, que si el rellotge biològic, que si ja toca), o per curiositat (no em vull morir sense saber el que és) o, en el pitjor dels casos, per accident. Els pocs casos de pares conscients i preparats obtenen resultats tan diferents, tan encoratjadors, que a hom li vénen ganes de preguntar-los on s’han tret el carnet de pares i quina preparació han seguit. Dissortadament, són pocs, molt pocs, poquíssims.

I així ens va, en una societat que deixa en mans de l’atzar la feina més delicada de totes: la de criar i educar a les futures generacions.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en contradiccions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Títols

  1. papapep ha dit:

    És completament cert el que dius a l’article. Tant el fet de que exercir de progenitor (el temps des dels 30 segons d’exultància sexual fins que la palmes) és terriblement complicat, aterridor, meravellós, reconfortant i desconcertant (ni en aquest ordre, ni tinc clar en quina proporció, però a estones pot ser qualsevol, o vàries, de les opcions), com de que sembla que s’hagi arribat a la situació en que es pot simplement abandonar la responsabilitat cap aquest càrrec tant si s’hi ha accedit de forma voluntària i conscient, com si ha estat directament una falta màxima futbolera.
    Recordaràs que t’he comentat molts cops, i tu ho deus viure en carn pròpia dia sí dia també, la lluita que tenim els pares que intentem, amb tots els nostres errors i limitacions, no seguir el corrent majoritari de “ja s’ho faran els profes amb els nanos”, a l’hora de fer entendre als nostres fills que el que veuen al seu voltant sovint, per dir-ho suau, no és el correcte. Que el que veuen fer, més habitualment el que no fan, els pares dels seus companys de classe no és normal, tot i que sí habitual. Que fins i tot quan pensin que els professors s’equivoquen, són injustos o qualsevol de les coses per les quals també vàrem passar nosaltres en aquesta fase, han de mantenir un respecte per les formes i que, tot i defensar el seu punt de vista, no deixant-se menystenir, ni perjudicar de forma arbitrària, el sistema ha de funcionar així i han de jugar les cartes que el joc els atorga.
    Fins i tot, tu d’això també en sabràs més exemples que jo, hem d’afrontar la labor de lidiar amb teòrics docents que probablement estarien molt millor, i els seus alumnes encara més, si estiguessin fent qualsevol altra feina i que no s’haurien d’estalviar unes quantes sessions de teràpia psiquiàtrica intensiva.
    Penso que el sistema (no només l’educatiu, parlo de la societat en general) està trencat per tantes bandes i d’una forma tan profunda, que refer-lo necessita una unanimitat de criteri tan gran per remar tots en el mateix sentit de forma decidida, que ni la situació econòmica actual, ni la indecència política a la que hem arribat, crec que ens permeti.
    No sé si caldria trencar-lo per la i reconstruir-lo de cap i de nou, però, com a mínim, hi cal una actuació a fons de fonaments a teulada.

    • Sí, així estan les coses, el sistema, la societat, fa aigües per tots els costats, i així no hi ha manera d’educar els nens. Ja et parlaré, per cert, dels nous canvis en el sistema d’avaluació (que implicaran nous canvis en les programacions didàctiques) que la consellera d’Educància s’acaba de treure del barret: més pedagogia teòrica per a embolicar la troca!
      Si es que ehto eh un sinviví!

  2. SiscoGarcia ha dit:

    A més de tot el que heu comentat, i completament d’acord amb tots dos, s’hi afegeix la poca vocació de molta gent en allò que els dóna de menjar (no goso dir que són majoria)… fins i tot jo mateix, que parlo en aquests termes, sovint en tinc dubtes, com explicava l’altre dia en un comentari en aquest mateix bloc (http://jordimonteagudo.com/2013/03/13/fumata-blanca/).

    És cert que el sistema està bastant malament, i que ens hi hem esmerçat a aconseguir-ho; però mirant-ho «positivament» m’atreviria a dir que estem en una època de grans canvis i com que hi som part d’aquest canvi no podem prendre perspectiva per veure-ho millor. Suposo (espero) que quan el canvi hagi tingut lloc ens ho podrem explicar (o s’ho podran explicar, perquè no sé quant temps pot trigar a donar-se el canvi).

    Jo mateix travesso una època de canvis que dura més del que estic acostumat; suposo que hem d’acceptar que som en fase beta permanent ;)

    • Tot és provisional! De fet, els usuaris d’Enlightenment estem acostumats a viure sempre en fase alfa (encara no em crec que la fase beta hagi durat només un parell d’anys, no em crec que hagi arribat a estable!) ;-)

Els comentaris estan tancats.