Un filòsof popular

No són molt freqüents aquests casos, però, sí, de vegades, un filòsof es fa popular, molt popular. No, no em refereixo a cap persona real, sinó a un personatge de ficció que, tot i ser un estudiós, un erudit i un filòsof, ja fa uns anys que és conegut i apreciat arreu del món. Parlo de Tyrion Lannister.

Tot i haver estat descrit, des de la primera aparició en la saga, com home de gran cultura, extraordinari lector i de fecund ingeni; tot i haver-nos obsequiat des del primer moment amb observacions de gran agudesa sobre l’ànima humana o la naturalesa del poder, s’ha convertit, en molt poc de temps, en el favorit de molts, moltíssims lectors de la saga Cançó de gel i de foc. Sorprèn, perquè des del professor Guillat fins a Sheldon Cooper, passant pel professor Bacteri, el professor Tornasol o el professor Frink, els homes de ciència i de saber gairebé sempre s’han emprat, en la ficció, per a fer riure i poques voltes se’ls ha admirat per llurs coneixements o llur saviesa.

És clar que en la popularitat de Tyrion hi ha trampa, bona trampa narrativa: el públic no l’admira per la seva constància en l’estudi i en la investigació, sinó per l’ús que fa dels coneixements que aquestes li reporten. Són aquelles frases breus i tallants, autèntiques sentències que aclareixen en molt pocs mots un problema complex, les que li atorguen el favor dels lectors (o dels televidents), sobretot quan, de pas, deixen amb un pas de nassos al poderós de torn; són les solucions als problemes que només ell sap trobar; són els consells espirituals, sovint dolorosos, que regala als personatges que pateixen. Però no és, en cap cas, admiració pel camí que ha recorregut per a obtenir aquests fruits.

I això és així, probablement, perquè la nostra és una societat que alaba els resultats mentre es mofa de l’esforç. De fet, alaba els resultats que s’obtenen sense esforç, fins i tot amb trampa; però no reconeix el mèrit del treball, de la constància. És trist de dir, però molts Tyrions de debò —de metre vuitanta o més— són objecte de burles per part de molts dels qui admiren el fictici.

Per facilitar l’èxit del personatge, l’autor l’ha vestit amb altres qualitats: l’ha fet borratxo i femeller, i l’ha fet nàixer en la família dels dolents. Ah! ser dels dolents és sempre avantatjós per als personatges de ficció (penseu en Darth Vader, en el professor Snape, o en Long John Silver, si preferiu els clàssics). Però ser un viciós és realment fantàstic, sobretot si el personatge deixa entreveure un fons virtuós.

En realitat, considerar vicis les seves aficions per la beguda i per les dones és exagerar una mica: són vicis en la moral judeocristiana, encara molt arrelada en el món occidental; però no ho serien pas, per exemple —corregiu-me si no dic veritat— en el món de l’antiga Roma, tret que arribessin a interferir en els deures —en l’honor— de qui els exerceix.

Amb aquestes petites trampes (espero que en Tyrion no s’enutgi!), George R.R. Martin ha aconseguit popularitzar un autèntic filòsof, un enamorat del coneixement que sembla reunir trets del cinisme, de la sofística i de l’hedonisme més clàssics. Tota una creació, com a personatge.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en contradiccions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.