La nacionalitat dels catalans

El concepte «nacionalitat» és força divertit. Abans designava la qualitat de pertànyer a una nació; ara indica a quin estat està hom adscrit. Són dues idees ben diferents, nació i estat: la nació és un concepte d’inspiració natural basat en la naixença, mentre que estat és artificial i ve marcat pel dret internacional.

Per exemple, al regne de València, des del seu naixement de mans del rei en Jaume el 1238 fins l’anomenada expulsió dels moriscs (1610), hi convivien (de vegades bé, de vegades no tant), deixant de banda altres minories, quatre nacions: el poble jueu, els andalusís, els catalans i els aragonesos —i tots quatre tenien tot el dret a dir-se valencians, tots quatre eren de València. Eren fàcils d’identificar perquè implicava, i en això rau el concepte original de nació,  que compartien origen, costums (incloent-hi la religió) i llengua; se sol considerar que la clau és l’origen, però això sol comportar els altres dos elements. L’estat, però, era un de sol, el regne, sota l’autoritat del rei i de les corts valencianes.

Fins al Romanticisme, era freqüent, a Europa, que un estat estigués format per persones de diverses nacions. Aquell moviment estètic es caracteritzava, entre altres coses, per la curiositat envers les cultures antigues, vernacles, que la cultura oficial de l’estat havia marginat i minoritzat; a partir d’aquest interès purament estètic van néixer els diferents nacionalismes que tractaven d’aconseguir un estat propi per a cada nacionalitat: alguns ho van aconseguir i d’altres, no. El resultat en va ser una Europa on suposadament a cada estat hi havia una única nació: això és el que han intentat fer-nos creure.

A ningú se li escapa, però, que a l’estat espanyol encara hi conviuen diverses nacions: la castellana, la catalana, la basca, la galega, la gitana (alguns en diran «ètnia»: és una manera de treure-li importància, la mateixa maniobra de desprestigi dels imperialistes que anomenaven «dialecte» al català).

El cas és que el dret internacional tendeix a emprar el mot «nacionalitat» per indicar l’estat a què està adscrit un ciutadà: aquell adjectiu que apareix en tots els passaports del món. Segons aquesta pràctica, resulta que tots els catalans de l’estat espanyol tenim, per llei, ens agradi o no, la nacionalitat espanyola. I aquí és on comença la diversió, gràcies a l’article  11 punt 2 de la constitució espanyola:

Cap espanyol d’origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat.

Això vol dir, com algú ja haurà imaginat, que ni tan sols després d’obtenir la independència ens podran privar d’aquesta nacionalitat. No sabem encara quins seran els procediments per a obtenir o confirmar la nacionalitat catalana —aquella nacionalitat del dret internacional—, però el que està clar és que ningú no ens podrà treure aquella altra, ja que som espanyols d’origen (tret dels catalans d’origen estranger que l’hagin adquirida en establir-se aquí, és clar).

Les conseqüències d’aquest despropòsit constitucional és que els catalans, després de la independència, podrem —o hauríem de poder— seguir votant en les eleccions generals espanyoles i podrem participar en l’elecció dels futurs governs espanyols. Sospito que, en un moment o en algun altre, algun govern espanyol serà suficientment intel·ligent —disculpin el meu optimisme irracional— com per habilitar un procediment senzill i ràpid perquè els catalans que vulguin es donin de baixa d’aquell «club». De moment, però, jo ho trobo divertidíssim: com d’absurdes poden arribar a ser algunes lleis, sobretot si qui les redacta ho fa amb esperit totalitari i imperialista!

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en contradiccions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.