El llatí com a cortina de fum

En un article aparegut ahir, 7 d’abril, al Faro de Vigo, Juan José R. Calaza defenia la utilitat del llatí per sortir dels llocs de cua en els proves PISA pel que fa a la comprensió lectora i matemàtiques, on obtenim resultats que solen ser vergonyosos. Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, el llatí també hauria de servir, segons l’autor, per construir una Europa unida. D’entrada, la barreja de temes amb voluntat d’argument que presenta l’article m’obliga a sospitar que aquí hi ha més prejudici (o ganes de manipular) que arguments. Fixeu-vos, per exemple, en un dels darrers paràgrafs:

Mi propuesta es que hay que volver al latín como lengua común preservando, si se quiere, las lenguas nacionales. Por varias razones. La primera es de orden político: no se puede construir Europa sin un idioma común. Ese idioma no puede ser el inglés; el inglés, para el rock. La segunda: el conocimiento del latín elevará la cultura media de los europeos y estimulará un desarrollo científico sin precedentes. Las traducciones de latín y griego eran la gimnasia intelectual que más desarrollaba la capacidad lógica de los estudiantes de antes, más que las matemáticas, y seguirían siéndolo en esta época de embrutecimiento digital.

D’entrada, si no sembla gaire preocupat per «las lenguas nacionales», por em fa preguntar quin interès pot sentir aquest senyor envers el català, el basc o el gallec; tal com ho ell ho expressa, sembla que encara hi fan nosa i tot. Després, supeditar el sistema educatiu a interessos polítics no és sinó manipulació; tanmateix, podem fingir que no hem llegit aquesta atrocitat (ni la del «embrutecimiento digital», que ja ens confirma quins són els prejudicis d’aquest individu) i continuar endavant.

Pel que fa al desenvolupament d’una llengua comuna europea, no em crec que hagi existit mai la voluntat política de crear una Europa unida: l’actual Unió Europea, i no cal més que consultar la premsa, no passa de ser la Unió Econòmica Europea amb un altre nom, més interessada en salvar la banca que en rescatar ciutadans. Així, la proposta de l’autor de construir aquesta unitat a través d’una llengua comuna no passa de ser una discussió sobre el sexe dels àngels.

Deixar l’anglès per al rock, lluny de semblar-me un atac a una llengua, em sembla un afalac: si la llengua internacional del rock hagués estat el català, ara no correria perill de desaparèixer, el seu futur estaria assegurat. Tanmateix, crec que aquest senyor oblida que l’anglès, li agradi o no (i sembla que no), és el llatí dels nostres dies, la llengua de la ciència i de les transaccions internacionals (i del rock, és a dir, de la cultura, una cultura que ell sembla no valorar).

Pel que fa als efectes miraculosos del llatí, què voleu què us digui? No crec en miracles. Tanmateix, diria que aquest senyor no sap en quin món viu: aquest és un món molt més complex i interdisciplinar que el dels anys cinquanta o seixanta; avui, no hi ha suficient amb saber anglès (com no hi hauria prou amb saber llatí): cal conèixer altres llengües i cal tenir una certa comprensió i domini de la informàtica (o, millor dir, de les informàtiques: no és un camp unitari ni homogeni) i cal saber de lleis i moltes altres coses. El nostre món és molt més gran que el de fa mig segle.

D’altra banda, per què el llatí? Aquest va ser un tema, el de l’eurollengua, que em va interessar força durant els anys de la implantació de l’euro. Tenia clar que no seria just emprar-hi cap llengua viva —l’anglès, el francès i l’alemany tenien les millors posicions de sortida en aquesta cursa—, ja que això crearia automàticament europeus de primera (els que la tinguessin com a llengua materna), de segona (els que la poguessin arribar a aprendre) i de tercera (tota la resta). També tenia clar que els governs europeus interessats —Anglaterra, França, Alemanya— evitarien que es prengués cap decisió sobre aquest tema amb la idea d’anar guanyant posicions de facto.

Sempre sobre el paper, sobre un paper que sabia que no es transformaria mai en realitat, fantasiava sobre quina seria la llengua més adequada per a aquesta missió. El llatí, és clar, se’m va acudir en primer lloc: com defensa Calaza, ens obriria el món de la cultura clàssica i ens projectaria (o projectaria a qui en reunís les característiques necessàries) a un nivell de formació superior que, en un moment o en un altre, donaria els seus fruits. A més a més, el llatí compta amb una experiència didàctica al darrera com cap altra llengua n’ha tingut mai: un gran avantatge.

Ara bé, senyor Calaza, per quins set sous hauria d’obtenir el llatí, en el cas hipotètic que es tornés a introduir en el sistema educatiu, millors resultats que l’anglès? Vol dir que les declinacions llatines són més senzilles que els adjectius anglesos? Vol dir que la gramàtica llatina és senzilla?

O vol dir, potser, que les mateixes adolescents que no aprenen l’anglès suficient per a traduir les cançons de Justin Bieber (tot un prodigi de complexitat argumentativa) aprendrien llatí suficient com per a comprendre Ciceró? O vol dir, potser, que els estudiants s’esforçaran en aprendre llatí il·lusionats amb la idea de fer una estància a l’antiga Roma per a practicar-lo? O potser és en llatí que trobaran els estudis més avançats sobre genètica, química, estadística o informàtica? Lamento no compartir el seu optimisme, però no veig ni més facilitat ni més motivació en el llatí que en l’anglès.

Més enllà de les llengües mortes, però, hi havia d’altres possibilitats de cara a establir l’eurollengua: les llengües artificials, que el senyor Calaza no esmenta enlloc. Quan l’euro naixia, jo tenia referències de l’esperanto, el volapuck i la interlingua; qualsevol d’elles em semblava (i m’ho semblen encara) molt més fàcil d’aprendre que el llatí. Molt especialment la darrera ja que, segons he comprovat, els nostres estudiants de 4t d’ESO, sense haver-la estudiat mai, poden entendre entre el 85 i el 95% d’un text escrit en interlingua —els mateixos que, després d’anys d’estudi de l’anglès, no poden mantenir-hi una conversa bàsica. Si fos per la dificultat d’aprenentatge, la interlingua podria avantatjar el llatí en aquesta tasca europeista.

Però, com deia abans, com que no hi ha voluntat política per construir un autèntica eurollengua, tot això no passen de ser cabòries de filòleg.

Tornant, però, al que sembla ser el tema central de l’article del senyor Calaza, la solució contra el fracàs educatiu crec que hauria d’anar en un altra direcció. En general: invertir en educació. En particular (i simplificant-ho molt):

  1. reduir la ràtio a 15 alumnes en primària, 20 en secundària, 25 en batxillerat (grosso modo);
  2. eliminar les optatives en secundària (i la religió i la seva alternativa en primària i en secundària, com a mínim en el sistema públic d’aquest estat suposadament laic), cosa que permetria
  3. augmentar les hores en llengües i en matemàtiques (i el llatí cau en el sac de les llengües);
  4. augmentar el suport a alumnes amb necessitats educatives especials (professors de suport, material específic), però no només per als que queden per sota de la mitjana, sinó també per als que hi estan per damunt; i, molt important i molt barat,
  5. deixar de tocar els nassos als professors canviant el marc educatiu (objectius, sistemes d’avaluació, temaris…) cada dos anys.

Dissortadament, sembla que els polítics tinguin tan poques ganes de solucionar el fracàs educatiu com d’implantar cap eurollengua, de manera que tot això no són sinó cabòries de professors, simples cabòries.

Cabòries a banda (pel que fa a les motivacions) una reintroducció del llatí, perquè fos efectiva, obligaria a reestructurar els estudis d’ESO i de batxillerat: té poc de sentit fer-lo estudiar als alumnes d’una secundària on ja s’està aprovant als alumnes que es porten bé, independentment de si s’esforcen una mica (fan els exercicis) o de si aprenen alguna cosa. Encara en té menys imposar aquesta matèria als alumnes dels batxillerats científic i tecnològic, que ja veuen amb mals ulls les assignatures de llengua i de filosofia. Tal i com estan les coses, reintroduir el llatí tampoc no serviria als efecte (idealitzats) que pretén el senyor Calaza, millorar la comprensió lectora en general (no s’hi podria aplicar a temps) i augmentar el nivell de creació i d’investigació científica i tecnològica (els alumnes de ciències seguirien sense estudiar llatí).

Per cert, crec que l’Espanya dels anys 50 i 60, amb tot el llatí que s’hi estudiava a l’antic batxillerat, tampoc no va ser una gran potència de la investigació: els humanistes, sí, solien quedar-s’hi; els metges, físics, biòlegs, en canvi, es veien obligats a emigrar si volien dedicar-se a la investigació. I a més de no invertir gaire en educació (en el país del «que inventen ellos», això no s’ha fet mai), aquesta estava limitada, en la pràctica, en funció de la butxaca dels pares de l’estudiant. I només en aquest aspecte la cosa ha millorat una mica, en la part quantitativa.

Queda molt per millorar; el primer pas, però, hauria de ser eliminar-ne els culpables: una classe política més preocupada per obtenir una dolça jubilació en Telefònica que per millorar el futur dels joves.

Hi ha, però, una altre punt que gairebé se’ns escapa entre les cortines de fum del senyor Calaza: no serveix de gaire millorar l’educació dels nostres joves si, en acabar els estudis, no ja els millors investigadors (com durant l’època daura del batxillerat antic, tan ric en llatí), sinó fins i tot els graduats «normals» han d’exiliar-se per trobar feina. No se’n van, els fan fora: el país dels corruptes no vol ciutadans formats que els puguin denunciar, que els puguin posar en evidència, que els puguin deixar de votar. Amb llatí o sense.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en contradiccions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.