La utopia necessària

Que vivim en una societat que s’assembla molt a una distopia és una opinió que cada cop més persones comparteixen: en una distopia, l’estat controla tots els aspectes de la vida dels ciutadans i els deixa un marge de llibertat mínim, tal i com està passat a nivell global (amb una Internet cada cop mes censurada i controlada, justament el contrari del que havia de ser l’eina de comunicació per excel·lència), en una Europa més preocupada per salvar el sistema bancari que pel benestar dels europeus (no en calen exemples, oi?), en una Espanya cada cop més semblant a l’España franquista (amb un sistema educatiu cada cop més privatitzat, que empara la discriminació per sexe, que segrega els alumnes amb baixos resultats, que deixa els fills dels treballadors gairebé fora de la universitat amb taxes cada cop més elevades; amb la llibertat d’expressió i de manifestació gairebé desaparegudes i sempre sota sospita), i amb una Catalunya sota la bota espanyola (assetjament fiscal, persecució del català, reimplantació de les corregudes de toros a cop de llei de rang superior). Així, no és difícil creure que vivim en una distopia.

Davant d’una situació tan negativa, propostes com la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveres, que criden a formar una llista unitària per la independència i per la reforma social, ens han de sonar, necessàriament, utòpiques. Llur manifest és una utopia, o gairebé: és utòpic esperar que els partits tradicionals acceptin compartir una llista única, perquè fins ara no s’han posat mai d’acord al voltant un projecte de mínims ni, més difícil encara, en repartir-se els llocs d’una hipotètica llista unitària. Això és gairebé impossible (i que aconseguissin reunir alguns partits, ni que fossin dels petits, ja em semblaria un gran èxit); només l’enorme projecció i prestigi social dels promotors fan que el projecte pugui generar alguna esperança.

Però també és utòpic pretendre canviar el funcionament de la banca i transformar el negoci dels diners (el negoci per excel·lència) en una activitat ètica: la banca ha demostrat ser immune i impermeable a qualsevol mena d’ètica, i controla amb fils de ferro els partits que acaparen el poder.

És utòpic demanar el repartiment del treball per evitar la xacra de l’atur: en el sistema capitalista, en el liberalisme rabiós i rabiüt que impera, això aniria en contra del compte de beneficis.

És utòpic aspirar a una democràcia participativa (directa?, líquida?) i pretendre que la casta política renunciï a tots els privilegis i prebendes (sous exorbitants, jubilacions assegurades i a edats inversemblants després de períodes de cotització ridículs).

És utòpic aspirar a donar compliment a l’article 47 de la constitució espanyola, aquell que deia (ops! encara ho diu!) que tothom té dret a un habitatge digne i adequat, que els poders públics establiran les normes que calgui per fer efectiu aquest dret i impedir l’especulació: ja sabem que la banca no renunciarà a munyir els treballadors amb hipoteques que, al més mínim entrebanc, no podran pagar, i no renunciaran a quedar-se amb la part de la hipoteca amortitzada més l’habitatge.

És utòpic intentar mantenir l’estat del benestar i pretendre que l’estat ajudi els més febles, quan la banca i els lobbys pressionen l’estat perquè faci tot el contrari, perquè privatitzi tot el sector públic i poder posar els preus que vulguin a serveis indispensables com la sanitat, l’educació o, fins i tot, la justícia.

És utòpic pretendre que una societat que continua reforçant la separació de rols per sexes arribi a rebutjar i eliminar la violència de gènere; és utòpic pretendre que els partits d’ultradreta, d’inspiració nacionalcatòlica, mostrin el més mínim respecte per l’autonomia personal en un àmbit tan íntim com és el propi cos.

És utòpic aspirar a transformar la indústria capitalista en un sistema respectuós amb el medi ambient i conscient de la necessitat d’administrar amb prudència els recursos naturals, els recursos comunals, i que aquests recursos es dediquin en primer lloc a satisfer les necessitats primàries: la banca i els lobbys no es preocupen per la societat del futur, pel futur dels nostres fills, només pensen en el guany immediat, en l’amortització de les inversions, en el compte de beneficis.

És utòpic demanar que l’origen de les persones no sigui motiu per al menyspreu ni per a la discriminació mentre els polítics del segle passat necessitin un «altre» a qui poder donar la culpa de tots els mals que els mateixos polítics han creat i provocat.

És utòpic voler assegurar la independència dels mitjans de comunicació, voler que els programes informàtics respectin les llibertats dels usuaris, desitjar que la xarxa sigui un lloc neutre, lliure de la manipulació dels estats i dels lobbys internacionals: sense aquest control, no veuríem el món com ells ens el volen fer veure.

És utòpic aspirar a la desmilitarització de Catalunya en un moment en què bona part dels militars espanyols frisen per una bona ocupació que posi fi.

Per això, perquè és utòpic, és útil i és necessari: ens cal una gran il·lusió per a recollir forces i trencar la distopia imperant.

Per això, perquè és utòpic, és l’únic camí de sortida: el pragmatisme i el possibilisme de governs anteriors ens ha portat a aquesta distopia.

Per això, perquè és utòpic, m’hi he il·lusionat i m’he apressat a signar-hi com a simpatitzant: davant de la negra distopia que avança i que ens engoleix, necessitem utopies com aquesta, necessitem aquesta utopia. És tan difícil que cal creure-hi, necessitem creure-hi.

Us convido a fer-hi una ullada.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en contradiccions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.