Tothom contra Bòston

La notícia de la setmana, dissortadament, ha estat l’atemptat a la marató de Bòston: el que havia de ser una festa de l’esport va acabar en tragèdia, amb tres morts i més de 140 ferits.

Entre els aficionats a la marató, com jo, la de Bòston és considerada mítica: es va començar a celebrar l’any següent a la recuperació de les Olimpíades amb la intenció de reproduir la que, des de bon començament, havia de ser la prova reina de l’atletisme modern, la que havia de representar de la manera més exagerada el dolor, el sacrifici i la constància de la vida de l’atleta. Participar en aquesta, juntament amb la d’Atenes, és el somni de molts atletes populars. Inscriure-s’hi, però, és difícil: cal acreditar una marca (no es pot debutar en Bòston, doncs) i, a més a més, els dorsals s’exhaureixen ràpidament.

A més de la seva antiguitat, la seva duresa és un altre factor que la fa atractiva: sembla ser que, cap al quilòmetre 32, punt on solen acabar les forces del corredor popular, hi ha una petita pujada que, per la seva situació psicològica, s’ha guanyat el nom de «la costera de l’infart». Sumeu-hi el fet que és una de les que més participants tenen (més de 20.000), i que l’animació, la presència del públic, és ininterrompuda des del principi fins al final, i potser comprendreu el seu atractiu.

Una festa així, ja ho imaginareu, és un magnífic expositor per mostrar la ciutat al món i atreure-hi turistes: la ciutat ho sap i se n’aprofita, i, en bona lògica, periodistes de la premsa escrita, de ràdio i de televisió d’arreu el món s’hi donen cita. Dissortadament, algú ha volgut aprofitar l’ocasió per sembrar el terror, també, davant de tota una legió de periodistes.

I, dieu-me, què fa un periodista quan la notícia esclata, literalment, davant dels seus nassos? Doncs, si és un bon professional, agafa la càmera i comença a filmar o a fotografiar-ho tot, o a recollir dades, o a interrogar els que es trobaven més a prop de les explosions. I, després, què fa el redactor en cap? Doncs, intenta difondre-ho abans que els seus competidors. I, com que hi havia desenes de periodistes acreditats, la notícia, en poques hores, ens arriba per tots els canals de televisió, se’n fan ressò totes les emissores de ràdio, en parlen tots els periòdics. I, ves per on, hi ha gent a qui li sembla malament.

Sí, per més que sembli mentida, hi ha gent que li sembla malament que es parli d’un atemptat on han mort tres persones, hi ha hagut més de 140 ferits, ha estat viscut per milers de persones i ha estat vist per la televisió, en directe, arreu del món. Per què? Doncs, per raonaments «numèrics»:

Atentats [sic] de les últimes 24 hores: Somàlia, 30 morts en dos cotxes bomba; Afganistan, 55 morts (convidats a una boda) per un atac dels USA; Irak, 43 morts en diferents atacs terroristes. La noticia? 3 morts a Boston

Això escrivia un lector de l’Ara.cat (un comentari més entre centenars d’altres similars) i d’altres reblaven amb la queixa habitual: hi ha morts de primera i morts de segona. D’altres, encara, carregaven contra els nord-americans com si fossin culpables de tots els mals del món i com si tots els mals que els poguessin passar estiguessin justificats. És a dir, totes les opcions entre la innocència i l’odi.

De l’odi, no en parlaré. En canvi, em sorprèn que aquestes persones, que se suposa que tenen el costum de llegir la premsa (de fet, és en la premsa on han deixat llurs comentaris) no tinguin la més mínima noció de la cultura periodística: algunes coses haurien d’haver aprés a través de la simple observació.

Per exemple, podrien saber que «notícia» implica novetat, sorpresa, importància: que un atemptat tingui lloc davant de les càmeres de desenes de periodistes és una sorpresa; que tingui lloc en una de les maratons més grans del món, és important; que passi en un lloc on no hi ha cap guerra, en un país on fa més de 10 anys que no hi ha cap gran atemptat, és novetat. En canvi, a Somàlia, a l’Afganistan, a l’Iraq, la violència no és l’excepció, sinó la norma, i això fa que sigui «menys» notícia.

Notícia, a més a més, és un fet puntual, inesperat: una guerra és notícia quan comença i quan acaba. La resta, ho sento molt, és crònica, i les cròniques tenen un públic escàs, ja que solen anar farcides de detalls tècnics, sociològics, econòmics, difícils de pair sense una formació prèvia, difícils d’entendre, d’interpretar, de valorar, si no es coneix el país. I, amb el temps, la crònica és —greu pecat periodístic— repetitiva: poca gent recorda que, a Somàlia, hi ha una guerra civil que dura més de vint anys, justament perquè fa vint anys que va deixar de ser notícia.

Finalment, entrar en una guerra de xifres em sembla patètic, el dolor no entén ni d’estadístiques ni de percentatges: cada mort, a Bòston o a Somàlia, ha causat el mateix dolor a familiars i amics; cada ferit ha patit la mateixa agonia en la pròpia carn. Però el periodisme, mal que els pesi a alguns bonistes, no viu del dolor, sinó de transmetre les notícies que suposa que interessaran al públic. En aquest sentit, Bòston interessa perquè, per al món occidental, per als europeus, per als catalans, és notícia «local». En canvi, Somàlia és l’estranger (no forma part d’occident) i els occidentals no hi reaccionem igual.

Bòston és una ciutat on es parla anglès, la llengua que els nostres fills aprenen (o això volem creure) a les escoles. Bòston està sota una democràcia més o menys com la nostra. Bòston és una ciutat on els cotxes s’aturen davant d’un semàfor vermell, una ciutat on les dones surten al carrer sense cobrir-se la cara o el cap, on els homosexuals surten al carrer sense risc de ser lapidats. Bòston no és gaire diferent de casa nostra, hi podríem viure sense gaire esforç: l’atemptat a la marató de Bòston, psicològicament, és una notícia local, mentre que els morts de Somàlia, de l’Afganistan, de l’Iraq, de Síria, d’Egipte, cauen en la secció «internacional», una secció que ens pilla massa lluny —psicològicament— i que no sempre llegim.

Que la premsa ha donat més importància als tres morts de Bòston que als 30 de Somàlia? Sí, és clar; però és que els de Bòston, a més de morir gairebé davant de les càmeres, eren dels nostres. Vull dir, la premsa sap que, majoritàriament, el públic occidental, europeu, català, s’identifica amb les víctimes de Bòston i que, en canvi, només una franja petita d’aquest mateix públic ho fa amb les de Somàlia. La premsa, en aquest cas com en molts altres, es limita a interpretar-nos: si no ens agrada com ens veu, sempre podem intentar canviar.

Ara bé, la major part dels que avui s’esgarren les vestidures perquè la premsa passa de llarg davant dels morts de Somàlia, d’Iraq, d’Afganistan, no se’n queixaven gaire la setmana anterior; probablement, molts no en sabien tampoc res d’aquells morts llunyans —fins que la cobertura a la notícia de Bòston va fer piular als bonistes.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en contradiccions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.