Viatge d’anada

El projecte Mars One preveu enviar diversos equips humans al planeta vermell a partir del 2023; la particularitat d’aquest viatge és que no hi haurà tornada: les tripulacions romandran a Mart per sempre.

El primer que hom pensa és «això és un suïcidi». Però, fredament: els qui, els segles XVI i XVII, emigraven a Amèrica, pensaven que en tornarien? Quants d’ells ho van fer? De fet, si tothom que hi va anar n’hagués tornat,  Amèrica no seria, avui, Amèrica. Cal, doncs, replantejar-nos la qüestió: qui pot voler embarcar-se cap a Mart sabent no en tornarà mai més?

Potser la història ens pot donar alguna pista: qui marxava a Amèrica? Hi havia, és cert, els desheretats d’una Europa que no acabava de sortir del feudalisme. Però també hi havia militars que aspiraven obtenir ràpids ascensos en un terreny perillós i desconegut, comerciants que cercaven noves matèries primes o nous mercats, científics —sobretot, durant la Il·lustració— que desitjaven conèixer de primera mà i descriure les meravelles del Nou Món. I aventurers, fugitius i desesperats de tota mena. Però, com traduïm tot això al segle XXI?

Sembla que Mart encara està massa lluny com perquè representi cap mena d’interès militar. Ens queden els desesperats i els aventurers, ens queden els científics. Els comerciants, si llegim una mica la informació sobre el projecte, podran fer negoci sense abandonar la vella Gaia gràcies a un espectacular reality show interplanetari que hauria de finançar el projecte i, fins i tot, donar beneficis. Si no ho fan molt, però molt malament, cal suposar que els sobraran candidats amb un perfil suficientment científic i tècnic com per garantir el funcionament de la missió: si sou un dels milers candidats que la NASA  o l’ESA han rebutjat, no ho intentaríeu un cop més?

No sé —i no penso fingir el contrari— si la proposta és tècnicament realitzable i econòmicament viable. Però, suposem que ho fos: quins motius concrets poden impulsar a una persona normal, com vostè o com jo, a intentar aquesta aventura sense retorn? Jo hi aniria?

Doncs, és clar que sí: no m’ho pensaria ni un moment. Deixar el món quotidià, rutinari, terrestre, per donar inici a un somni, un d’aquells somnis que han impulsat la humanitat al llarg dels temps: conquerir les estrelles. Bé, no es tractaria d’emular les aventures del capità Kirk a bord de l’Enterprise, és clar; però, guaita!, seria anar a viure a Mart, a un altre planeta.

En el meu cas, l’absència de responsabilitats (ni fills ni hipoteca; bé, la hipoteca em donaria exactament igual, és clar) és un factor que facilitaria la decisió. L’aventura, l’afany de coneixement, de descobriment, també tindrien un pes important. La missió té la seva part de robinsonisme: cal anar construint i completant la base; cal produir energia, aire, aigua i aliments. Però també, un cop superada la primera fase d’instal·lació, cal fer recerca i investigar Mart en viu i en directe: els «marcianautes» seran un font molt preciosa d’informació per als científics terrestres, no seria estrany que les informacions obtingudes es convertissin en una nova font de finançament per al projecte.

En realitat, però, a l’hora d’enrolar-mi, la meva motivació més forta seria una altra: me n’aniria per amor. No, tranquils, no entraré en detalls. Però, què voleu que us digui? Els altres motius són massa racionals com per portar ningú a prendre una decisió tan boja: només l’amor, l’impuls més irracional i potent de l’ésser humà, em portaria omplir el formulari i sol·licitar una plaça en el primer vol cap a Mart (cosa que ja he fet: ja m’he subscrit a la llista de correu perquè m’avisin quan obrin la inscripció). L’amor, com sempre he dit, és una marcianada, i jo ja porto massa temps vivint al mateix planeta, de manera que… Adéu, terrestres, adéu.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en contradiccions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.