Pantalles tàctils, tauletes, mòbils, Unity i Windows 8

En els darrers tres anys, hem assistit a un canvi espectacular en el grau de portabilitat dels aparells electrònics: hem passat del punt àlgid dels ultraportàtils i netbooks, a l’era de les tauletes i dels mòbils-tauleta. De treballar habitualment amb teclat (i ratolí o mousepad) a emprar pantalles tàctils sense teclat físic; entremig, els ultraportàtils amb pantalla tàctil han representat una mena de fase intermèdia.

Davant d’aquesta evolució, Canonical va pensar que calia crear un entorn d’escriptori que aprofités millor l’espai de les pantalles petites dels notebooks, de 10 polzades. Era l’any 2010 i l’experiment es va dir Ubuntu Netbook Edition. Ràpidament, però, va Canonical va començar a projectar una portabilitat d’Ubuntu envers tauletes i mòbils, i també cap a les pantalles dels televisors: la idea era que l’usuari pogués emprar la mateixa interfície en qualsevol màquina: unificar interfícies, i d’aquí el nou nom, Unity.

No cal explicar que Ubuntu és pràcticament desconegut per al gran públic (més que res, caldria explicar què és Ubuntu). En canvi, quan és la Microsoft la que proposa (o imposa: en el món Windows, a diferència del que passa a GNU/Linux, només hi ha un escriptori, i si no t’agrada, no el pots substituir per un altre) una interfície unificada per a ordinadors i mòbils, la notícia surt a tots els periòdics, a més de totes les revistes d’informàtica. El punt curiós és que totes dues propostes coincideixen en tenir molts detractors, fins al punt que alguns observadors consideren que Microsoft  ha fracassat en aquest intent, i a molts usuaris no els agrada Unity i busquen alternatives.

Potser el plantejament inicial, aquell que implicava que els usuaris són tan ximplets que no saben adaptar-se a emprar diversos escriptoris, fallava per la base: ja fa anys que venim emprant mòbils amb interfícies que no recorden en res a la de l’escriptori clàssic (popularitzada pels diversos Windows, i no gaire diferent del que ofereixen els MacOS d’una banda i els diversos entorns de GNU/Linux per una altra) i no hi ha hagut cap problema.

Però els usuaris no són tan ximplets i saben que cada eina destaca per unes qualitats, i no se’ls acut emprar-la en tasques on pot funcionar gaire bé. Així, si és ben lògic que un telèfon o una tauleta no tinguin teclat per tal d’estalviar espai i pes, és natural que emprin una interfície tàctil per interactuar-hi; però també és lògic que no se’ls faci servir per escriure (redactar textos extensos o composar complicats fulls de càlcul).

En canvi, si volem escriure, l’opció més raonable serà un aparell amb teclat: un PC de sobretaula, un portàtil, un ultraportàtil; en circumstàncies especials (com ara un viatge de curta durada), potser hi hauria prou amb una tauleta de gamma alta amb un teclat físic. El cas és que si ja tenim les mans sobre el teclat, en la major part dels casos, aixecar-les per tocar la pantalla serà una incomoditat que no ens farà guanyar temps i que, a més a més, ens pot arribar a cansar —sobretot amb els ordinadors de sobretaula amb pantalla tàctil, la gran aposta de Microsoft en aquesta jugada.

Sí, d’acord: això de moure els objectes de la pantalla posant-hi els dits a sobre pot quedar molt bé en les pel·lícules; però no deixa de ser tan infantil com apuntar amb el dit les coses que volem, una crítica (exagerada, en la meva opinió) que s’ha fet des del primer moment a les interfícies gràfics. I, després, hi ha les ditades en la pantalla que cal netejar sovint, una altra incomoditat.

Sembla que el comportament del mercat (menors vendes de Windows 8 de les esperades; rebuig a Unity i substitució per altres interfícies) està contradient la teoria (una mateixa interfície en tots el aparells). L’explicació, com intentava explicar, l’haurem de buscar en el fet que donem un ús diferent a cada aparell i, per tant, esperem treballar amb cada aparell de la manera que millor s’adapti a l’ús.

De tota manera, hi ha un factor més que em sembla important recordar, i és que els usuaris solen protestar bastant davant de cada canvi mitjanament important en la interfície dels programes i dels sistemes operatius: això d’haver d’aprendre noves formes d’emprar la mateixa màquina, no els agrada gaire (els usuaris de GNU/Linux ja ho vam experimentar amb l’aparició del KDE 4). Potser és només això, la natural i humana resistència al canvi i, passats alguns mesos, tothom estarà encantat amb Windows 8.

De tota manera, ja fa un parell d’anys que Unity funciona i continua sense tenir gran acceptació. Però, és clar, els usuaris de GNU/Linux tenim la llibertat d’emprar altres escriptoris, a diferència dels de Windows i Mac, que no poden triar.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en contradiccions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.