Patir i escriure

Massa sovint he observat la repulsió que senten els humans envers l’autoanàlisi, l’autoconeixement; de fet, són activitats que esquiven tant com poden. I, si algun cop no ho poden evitar, la sensació de fracàs sol ser la més freqüent. És com si alguna força malèfica ens impulsés a fer el que no volem, el que no desitgem, i com si intentéssim ignorar-ho: descobrir-ho, ser-ne conscients, ens fa profundament infeliços.

De petit, massa sovint els adults em dirigien aquelles odioses paraules: «això no ho has pensar!» cada cop que cometia l’error de reflexionar en veu alta sobre com em semblava d’absurda la vida, o el que el sistema m’obligava a fer a amb la meva vida. Aquestes observacions només es permeten a partir d’una certa edat, tot i que mai arriben a estar ben vistes. Però tothom s’escandalitza si és un nen de 12 anys qui se les planteja.

Com podreu deduir, he fet massa coses que no volia fer i me n’he deixat per fer moltes més que m’hauria agradat intentar (com tothom, és cert). Però sempre n’he sigut conscient —des de ben petit—, de manera que no m’he sentit feliç gairebé mai; suposo que, tard o d’hora, això em passarà factura en forma de malaltia. Però no ho puc evitar: sóc massa conscient.

Probablement, hauria sigut molt més feliç tancant els ulls i els oïts, atonyinant-me les neurones amb alguna substància prohibida o amb dosis massives de videojocs. En lloc d’això, procurava, i procuro, mantenir-les ocupades amb alguna gimnàstica intel·lectual, amb l’esperança d’esgotar-les i evitar que es poguessin focalitzar sobre mi mateix: feina inútil, dissortadament.

Ja fa anys, però, que m’he rendit, que no intento evitar aquesta consciència ni el dolor que em provoca: és el meu karma, qualsevol tipus de resistència és inútil i, a més a més, sé que no sabria ser de cap altra manera. En conseqüència, escric —per mantenir les neurones ocupades—: Patior ergo scribo.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en contradiccions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.