Vida i mort de les patates braves

La cultura de la tapa, una adaptació d’antigues tradicions culinàries, va ser un dels motors del bum del turisme allà pels inicis dels 70: els europeus que ens visitaven quedaven enlluernats per la varietat i la riquesa d’aquelles petits mostres gastronòmiques. A més a més, en aquell moment eren —devien ser: jo era massa jove per saber-ho— realment barates. Tapes fredes o calentes, acompanyades d’una cervesa o d’un got de vi —d’un fino, si et trobaves en el lloc adequat—, arribaven a substituir un dinar per a aquells estómacs acostumats a fer una àpat molt lleuger al migdia.

Dissortadament, aquesta mena de «cuina al detall» no és compatible amb els productes de baixa qualitat ni amb els processos ràpids que exigeixen la crisi i la rendibilitat a tota ultrança. I, com que tot requereix el seu temps i unes matèries primeres de qualitat, no és d’estranyar que les tapes ja siguin tan brillants. Penseu, per exemple, en les patates braves.

Quan jo era un nen, allà pels 70, les braves eren unes patates fregides, tallades ben gruixudes, i amanides amb salsa verda. L’all (sense exagerar) hi donava la «bravura», el julivert i la llimona hi posaven el seu punt de frescor, i l’oli d’oliva barrejava i suavitzava els aromes de tot plegat. Servides molt, molt calentes, eren una autèntica exquisidesa… dins de les modestes capacitats de la patata.

Avui, però, les braves són tallades en daus, amb la qual cosa l’interior pot quedar mig cru. L’autèntic crim, però, és la substitució de la salsa verda per una barreja de maonesa (si teniu sort, d’all-i-oli) i ketchup —una salsa d’origen estranger totalment aliena a la cultura de la tapa. I, si esteu de mala sort, hauran triat patates per fer puré, de manera que, en mossegar-les, us trobareu amb una pasta que es desfà, gens agradable a la llengua.

Sol ser aquest el procés de qualsevol producte: quan es bo, atrau els clients; quan ha triomfat, se’l prostitueix per tal d’obtenir-ne la màxima rendibilitat, i, a la fi, el client se’n cansa. Coses del capitalisme.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en contradiccions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.