Professors que s’ho deixen

La retirada comença a l’altra banda de l’Atlàntic, cosa normal, els americans sempre van per davant. Es tracta del cas del professor Gerald Conti, que, a 63 anys, ha decidit abandonar la docència en l’equivalent als nostres instituts de secundària. Fa classe d’història i ja n’està tip.

Tip de patir les retallades en els sistema educatiu (com aquí).

Tip de veure com l’educació es posa al servei de les necessitats de l’empresa (com aquí).

Tip de veure com l’educació ja no té per finalitat formar persones amb cultura i amb criteri (com aquí).

Tip de veure com les ciències i les tecnologies, tan pràctiques elles, desplacen i arraconen filosofia, història, literatura, art, que només serveixen per educar ciutadans amb capacitat de raonament, amb capacitat crítica, amb capacitat per a dubtar dels poders establerts (com aquí).

Tip de veure com s’avalua el treball del professor a partir d’unes proves externes als alumnes (com aquí).

Tip de veure com educar s’ha transformat en produir «currantes i enginyers» (com aquí).

La retirada comença a l’altra banda de l’atlàntic. No ens enganyem, però: abandonar la feina en plena crisi econòmica és una decisió molt dura que hom no es pot permetre si no disposa d’altres recursos; no crec que, ni allà ni aquí, es produeixi una sèrie massiva de dimissions per part de professors i mestres. Raons no ens en manquen, però, qui no té una hipoteca, té un lloguer, té responsabilitats.

Però, de raons, insisteixo, no ens en manquen.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en contradiccions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.