L’espaterrant rapidesa del Tribunal Constitucional (quan vol)

Després de la declaració, per part del Parlament de Catalunya, del passat 23 de gener, definint Catalunya com a subjecte polític i jurídic, el president Rajoy hi va treure importància afirmant que era una declaració sense valor jurídic, és a dir, que no tenia pes de llei, que no tenia cap valor. Tanmateix, algun valor havia de tenir, o algun valor havia de pensar que té, quan, pocs dies després, el seu govern va presentar una petició d’impugnació davant del Tribunal Constitucional. Amb la tradicional lentitud que caracteritza aquest alt tribunal, no m’esperava jo que pogués donar-hi cap resposta fins passats quatre o cinc anys: m’equivocava.

Si el fet que el govern espanyol presentés la impugnació ja ens feia sospitar que, en realitat, aquesta declaració de sobirania era molt i molt important, la rapidesa i la naturalesa de la reacció per part del TC ens ho confirma: molt ha hagut de molestar aquesta declaració, molt ha de preocupar a Madrid, quan aquest tribunal ha decidit, com qui diu a corre-cuita, deixar-la en suspens [1] fins que en pugui dir alguna cosa en ferm.

I és que, no ho oblidem, l’àmbit d’actuació del Constitucional són les lleis, els objectes jurídics: però, no ens havien dit que la declaració no tenia valor jurídic? Si el TC la deixa en suspens i l’analitza vol dir que sí que en té, ja que, en cas contrari, no seria feina seva ficar-hi cullerada.

Però els efectes de la notícia no acaben aquí. Un cop més, el TC s’alinea contra els interessos de Catalunya: ja ho va fer respecte a l’Estatut i no tenim cap dubte que també ho farà respecte a aquesta declaració «sense efectes jurídics». Els comentaris dels representants de l’imperialisme espanyol també són clars: la Constitució val més que la voluntat democràticament expressada pels catalans.

Però això ja no és creïble: des del moment que el Tribunal Internacional de Justícia es va pronunciar sobre la declaració unilateral d’independència de Kosove [2], va deixar ben clar que la voluntat democràtica d’un poble està per damunt del que digui qualsevol constitució, qualsevol llei (i, de pas, que no hi ha cap llei, en el dret internacional, que impedeixi les declaracions unilaterals d’independència —i podem deduir que encara molt menys les de sobirania).

I és que, tot i que els imperialistes espanyols ho volen amagar, les lleis i les constitucions estan al servei de la voluntat dels pobles, i no pas al contrari. No ens queda sinó agrair al Tribunal Constitucional que hagi tornat a deixar en evidència, davant de les tribunes internacionals, quina és l’actitud espanyola respecte a la voluntat democràtica del poble català.

A veure si el govern català (president Mas…) reacciona i deixa de jugar a la puta i a la Ramoneta d’una vegada per totes, i, aquest cop, de debò.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en contradiccions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.