El dret a viure de la masturbació

M’assabento de la creació d’una nova associació o col·lectiu, Autores i Autors en Perill d’Extinció, per la defensa del dret dels escriptors a viure del seu treball. En aquest cas, la defensa s’organitza en forma de crítica (podríem dir-ne atac) als sistemes de socialització de llibres en els centres escolars. Per qui no n’estigui al cas, es tracta d’una mena de lloguer de llibre escolar que permet a les famílies, per un cost inferior al preu de venda, proporcionar als fills els llibres que necessiten durant el curs, amb el compromís de tornar-los en bon estat quan el curs acaba.

Sembla ser que els autors que llancen la iniciativa creuen que també afecta al llibre de lectura, cosa que em sorprèn: en el centre on treballo, només els llibres de text (per entendre’ns, els llibres específics de cada matèria) formen part d’aquests projectes de socialització, mentre que els llibres de lectura en queden exclosos i les famílies han d’optar entre adquirir-los o cercar-los a les biblioteques (biblioteques dels centres, biblioteques públiques).

Com a docent, sempre he estat en contra d’aquestes iniciatives, ja que sovint he pogut comprovar que els diners estalviats per les famílies es transformen fàcilment en mòbils d’última generació o, en molts casos, en subvencions al tabaquisme de les mares. I tot això amb importants inconvenients pedagògics: sobre el llibre socialitzat, per exemple, l’alumne no pot subratllar ni realitzar anotacions al marge, activitats totes dues imprescindibles per a un bon estudiant, i imprescindibles per a aprendre a estudiar. I, a sobre, fer desaparèixer el llibre escolar de l’aixovar infantil i juvenil contribueix a tallar els vincles entre el món acadèmic i la vida domèstica, entre l’escola i les famílies.

I és que, en moltes llars, els únics llibres de consulta o de referència que hi entraven eren aquests. Ara, dissortadament, ja no hi són i ja no poden fer de contrapés a la televisió o, en el millor dels casos, a les biografies de futbolistes o de cantants adolescents.

Aquesta nova associació d’escriptors afirma, en un manifest [2], defensar la revalorització de la lectura; però, després d’unes poques línies de vaguetats i generalitats, mostra el llautó en començar a parlar de diners: «Un dels problemes amb què ens trobem és la desvalorització de la lectura i dels llibres, que contribueix a la davallada en les vendes.» És a dir: allò que els preocupa és el compte de beneficis; si els nens llegeixen o no el llibre comprat per prescripció escolar, no els preocupa gaire. Que llurs interessos són econòmics ho tornen a mostrar més endavant, al temps que es proposen subtilment com a motor econòmic: «Aquest és un problema que ens afecta a tots: a creadors i productors (cal no oblidar que també són una part del teixit econòmic del país);[…]»

Tot seguit, el manifest continua amb quatre punts programàtics, els tres primers dels quals se centren en els hipotètics inconvenients del sistema de socialització dels llibres. Paga la pena comentar-los u per u:

1. Impedeix la creació d’una biblioteca personal a infants i joves, la qual cosa dificulta la formació de futurs lectors.

Mentida. L’únic que impedeix la creació d’una biblioteca personal és el desinterès del nen (o de la família). Fa trenta anys, quan no existia això de la socialització, els alumnes que odiaven la lectura es desfeien dels llibres ben ràpidament en acabar el curs, llençant-los o revenent-los, i, dissortadament, per a moltes famílies allò era encomiable perquè així estalviaven lloc per als dels cursos posteriors.

2. Circumscriu la lectura únicament a l’àmbit escolar, en un horari reduït, cosa que no fomenta la lectura privada, la relectura, el fet de llegir com a activitat formativa individual i com a lleure.

Mentida, la socialització de llibres no n’és la causa, fa trenta anys ja passava: molts nens de la meva generació «presumien» de no haver llegit més llibres que els obligatoris de classe. La joventut progressa, però, i els nens d’ara presumeixen de no haver llegit ni tan sols aquestos. No es tracta d’un problema derivat de la socialització dels llibres, sinó d’una actitud generalitzada en contra de la cultura, en contra de l’estudi, en contra de la lectura. Es tracta dels resultats esperables en una societat que premia els dropos amb programes com Gandia Shore, o que promou a «tertuliana estrella» senyores sense més mèrit que haver-se fet prenyar per un torero famós.

3. Escurça els drets d’autor, que són la retribució dels escriptors/res i il·lustradors/res, comprometent a mig termini la professionalització del sector en la nostra llengua i augmentant la pressió sobre la literatura catalana actual (que la mateixa administració estaria potenciant) enfront d’altres llengües.

En realitat, aquest és l’únic punt que interessa als signants del manifest: els cèntims que deixen d’ingressar. Però, és clar, calia camuflar-lo entre d’altres que semblessin més altruistes i benèvols envers la societat (i ho tornen a fer aquí, fent referència a la situació d’indefensió del català davant d’altres llengües —sense atrevir-se, però, dir quines, ja que molts dels autors que signen el manifest cobren drets de les traduccions al castellà, quan no escriuen directament en aquesta llengua, i obviant el fet que la literatura infantil i juvenil en castellà pateix els mateixos problemes).

En la meva opinió, el nucli d’aquest punt és el concepte de «professionalització» de l’escriptor. En parlaré més endavant.

4. Als que ens agrada llegir i creiem que és una activitat humana essencial, ens veiem empesos a protegir els llibres i els professionals que els fan. Protegim així la ciutadania i, sobretot, les generacions més joves, de decisions que poden afectar-ne el desenvolupament intel·lectual i la sensibilitat, donant-los eines per reeixir tant en l’àmbit acadèmic com en el laboral.

Francament, aquest és el paràgraf més estrepitosament hipòcrita de tot el manifest. Els «que ens agrada llegir» són, mireu la llista de signants, autors i editors, és a dir, gent que viu de vendre un producte —en crisi, diuen ells— anomenat llibre. «Creiem que és una activitat humana essencial», naturalment, perquè d’alguna manera heu de defensar les vostres activitats econòmiques: és essencial per a vosaltres, que en viviu; però moltes persones han viscut i viuen plenament felices sense haver llegit mai ni una línia. «Ens veiem empesos a protegir els llibres i els professionals que els fan», val a dir que us veieu empesos a protegir els vostres interessos —vosaltres sou els «professionals que els fan». Finalment, «Protegim així la ciutadania i, sobretot, les generacions més joves» i tot el que ve després no és sinó una mostra patètica de fals proteccionisme paternalista.

Vomitiu, tot plegat, de tan egoista.

Però, abans de seguir, que no se’ns escapi un detall important entre tanta xerrameca: el gremi, en el fons, es queixa pel fet de perdre vendes en el sector escolar, perquè és aquí on es produeixen (on es produïen) la major part dels guanys. Dit d’una altra manera: afirmen que vivim en una societat que, en general, llegeix poc en acabar l’escolarització obligatòria; o que llegeix poc en català després d’aquesta etapa. I el que pretenen des d’aquesta nova associació, doncs, és obligar les famílies a seguir comprant llibre infantil i juvenil en català, és a dir, aspiren a fer mantenir per llei un consum que aquests professionals, autors i editors, no saben incentivar amb la qualitat de llurs productes.

Tornem, però, al punt 3. Allà es defensa l’escriptura com a professió, mentre que jo opino que no ho és pas.

En el passat, amb una petita proporció de persones amb preparació suficient, situació econòmica i disponibilitat de temps, eren pocs els qui es podien plantejar escriure; i, per la llei de l’oferta i la demanda, quan la massa de lectors va ser suficientment gran (entre els segles XIX i XX), alguns es van poder plantejar la possibilitat de professionalitzar-se, de sustentar-se econòmicament i de forma exclusiva a partir de la creació literària. Avui, però, amb l’alfabetització universal i amb els recursos que ens ofereixen les noves tecnologies, qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat i de coses a dir pot esdevenir escriptor: l’exclusivitat dels erudits ha desaparegut.

Amb els canvis dels darrers segles i dels darrers anys, el fet d’escriure s’ha transformat enormement. Tothom té dret a escriure com tothom té dret a parlar, és clar; la gran diferència és que ara gairebé tothom sap escriure i pot publicar i, abans, no. I tothom té dret a intentar publicar, i a intentar viure de la seva producció literària. Però, que quedi clar, el dret a intentar-ho no és el mateix que el dret a fer-ho. Aconseguir-ho, però, sempre ha depès de diversos factors, entre els quals, la qualitat de l’obra, les modes i els gustos del públic i, molt important, les condicions del mercat.

Ara, el mercat s’ha vist alterat per la confluència, entre d’altres, de dos factors importants: el llibre socialitzat (justificat per la crisi econòmica) i el llibre digital. Autors i editorials encara no han assimilat els canvis; de fet, sembla com si no els volguessin acceptar, sembla que s’aferrin al passat, a un món (a unes condicions econòmiques, socials i tecnològiques) que ja no existeix i que no tornarà a existir. En lloc de fer front a la realitat, la neguen. Ja s’ho faran: també és el seu dret.

I, negant la realitat, obliden (o amaguen) que escriure és, sobretot, una necessitat de l’escriptor, que no sap viure sense deixar anar un bon grapat de lletres cada dia sobre un full immaculat. Com a necessitat solitària, hi trobareu moltes al·lusions a l’escriptura com a una mena d’onanisme intel·lectual: hi concordo totalment. Així, quan hom defensa el dret a viure de l’escriptura, ho veig com si defensessin el dret a viure de la masturbació: agradable, probablement, però irreal.

Editat el 29 de juny de 2013

Em fa notar la Maite Carranza que el manifest que critico, cito i enllaço no és el manifest de l’APE. Posteriorment, l’Anna Manso em passa, en un altre comentari, l’enllaç al manifest publicat per l’APE, que figura al seu blog. Lamento l’errada, agreixo les correccions i rectifico: el manifest que he criticat aquí no el subscriu ni impulsa l’APE.

Suposo que no serà difícil interpretar, doncs, que les opinions que he expressat en aquest article es refereixen exclusivament al manifest que hi citava i hi enllaçava, no pas al de l’APE.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en contradiccions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

18 respostes a El dret a viure de la masturbació

  1. David Arcos ha dit:

    > (…) l’alumne no pot subratllar ni realitzar anotacions al marge, activitats totes dues imprescindibles per a un bon estudiant, i imprescindibles per a aprendre a estudiar.

    Discrepo.
    Mai he subratllat ni fet anotacions al marge, considero que és innecessari fer-los malbé. I no ho trobo un inconvenient, per a aprendre a estudiar…

    Salut!

    • El subrallat és una de les tècniques d’estudi que formen part del temari, per tant, he d’ensenyar-la. Sempre opto pel tradicional llapis de dos colors, blau i vermell, i sempre insisteixo als meus alumnes que no han de marcar mai els llibres amb tinta (tret del nom en la portada interior, si són seus) ni emborranar-los amb dibuixets de corets i ximpleries similars. Directament, els prohibeixo emprar els horribles marcadors «fosforito».

      Marcar (amb llapis, i seguint unes pautes concretes) els llibres no m’ha semblat mai que sigui fer-los malbé: els personalitzes, deixes el teu rastre a sobre. Personalment, m’agrada, quan rellegeixo un llibre després d’uns quants anys, observar les anotacions que hi vaig fer durant la primera lectura: comprovo quines coses em van cridar l’atenció en aquell moment i ara, però, no m’interessen gaire; descobreixo el valor de fragments que, temps enrere, no havia sabut apreciar i, per tant, havien quedat sense marcar. Tot això em mostra com he canviat.

      Això, és clar, si es tracta de literatura; si parlem de manuals d’estudi, el subratllat m’estalvia llargues relectures cercant una dada concreta, un procediment imprescindible, una deficinió clau: si els he subratllat o marcat com cal, el temps per retrobar-los disminueix moltíssim.

      Però, amb això del subratllat, passa com amb els resums o els esquemes: hi ha alumnes que no en fan mai, cap dels dos. Però també els hem d’ensenyar aquestes tècniques. Després, quan s’hi hagin familiaritzat, ja triaran quines els donen millors resultats.

      Però, si no les aprenen, no ho descobriran mai. Per això formen part dels temaris en les assignatures de llengua.

  2. àngel Burgas ha dit:

    Jo sóc de l’APE. Jo sí que em considero escriptor. Jo sí que intento sobreviure de la meva feina literària. Sí que em considero digne de poder-hi viure, com fas tu amb el teu sou de docent (o el meu veí amb el seu sou d’advocat, la meva germana amb el seu sou de professora de dansa, el meu cunyat amb els guanys de la seva empresa…). Jo sí que vaig a un munt d’instituts i escoles i m’adono de l’abús que pel creador suposa la socialització del llibre de lectura (si no escrvíssim, jo i els meus col·legues autors i autores, existiria l’objecte “llibre de lectura”? Potser sí, però en tot cas seria una llibreta) i sí que considero que un nano (com el que jo vaig ser aleshores i gràcies al qual ara sóc i em sento escriptor) té dret a una imaginari de ficció que no pot limitar-se a obres que només es troben a la biblioteca de l’aula. La qüestió és que es llegeix poc i que l’escola té un pes decisiu en crear aquest imaginari (i també un itinerari lector) si a casa no se l’ajuda. Aprecio i defenso la feina dels mestres com a mediadors per a ensenyar a llegir bé, i defenseré sempre la feina (remunerada, és clar) dels autors i autores que fem possible que les històries puguin ser llegides i enseyades a llegir.

    • Benvingut, Àngel.
      Si t’hi fixes, veuràs que no critico l’intent de guanyar-se la vida escrivint, sinó els arguments. I, si t’hi fixes, veuras que els arguments de l’APE responen més als interessos dels editors que no pas als dels escriptors: l’editor vol compradors de llibres, mentre que l’escriptor vol lectors, i és més fàcil formar lectors com més fàcil és l’accès a la lectura.
      Fitxa-t’hi, també, que he dit lectura, no pas llibres: les noves tecnologies han canviat la realitat, cal adaptar-s’hi.

  3. Maite Carranza ha dit:

    Benvolgut Jordi,

    Sóc la Maite Carranza
    Una autora en perill d’extinció malgrat tingui 50 obres publcades, un munt de premis concedits i molt lectors. M’encanta que em llegeixin, però no puc viure del plaer de ser llegida. I ara mateix ( com faig sovint) he de dedicar-me com a mínim un any a fer guions per tal d’ estalviar i potser poder escriure algun llibre d’aquí un any ( o sigui al 2015).
    Però no vull explicar-te la meva vida, només dir-te que l’has cagat estrepitosament. El Manifest que matxaques amb un odi que esparvera ( curiós) no és el nostre. El Manifest sobre el qual vomites innumerables vegades ( curiós) no sé on l’has trobat, però va ser escrit fa tres anys per un altre grup d’autors, d’altra banda molt respectables.
    La Carta – Manifest constitucional de l’APE als quals cites “incorrecament” atribuint-nos un Manifest que no és nostre és una altra. La tenim en document word i en PDF i té set pàgines per la qual cosa m’estalvio copiar-te-la aquí.
    El meu email és maite@maitecarranza.com
    Si m’envies un email te la reenvio.

    Un cop te l’hagis llegida, si realment era qüestió de formes, et demano una rectificació. També és qüestió de formes.

    Atentament,

    Maite Carranza

    • David Arcos ha dit:

      Hola,

      les espècies en perill d’extinció són les que no s’adapten al medi.

      En el teu/vostre cas:
      – feu un manifest, però no el sabeu posicionar a internet (normal que el Jordi no el trobi, no?). Potser el manifest ni tan sols està a internet, o no s’explica que no l’enllacis.
      – la teva pàgina web fa servir unes tecnologies obsoletes (, flash… anys 90) que la fan inaccessible als cercadors.

      Si no voleu extingir-vos, potser us hauríeu d’adaptar al medi actual. Irònicament, en el teu comentari culpes al Jordi de no trobar el text, quan l’error és vostre per no saber-ho difondre!

      Renovar-se o morir.

      Salut,

      • David Arcos ha dit:

        PD: El comentari s’ha cruspit l’etiqueta “map”:
        http://www.w3schools.com/tags/tag_map.asp

        • No ho acabo d’entendre, David. Havies inclòs una imatge mapejada en el comentari? Això es pot fer? Espero que no fos un inconvenient important. Si és res que jo pugui corregir des del WordPress, ja me’n diràs alguna cosa.

      • Tens raó, David, no he sabut trobar el manifest correcte. Si n’haguessin passat l’enllaç al periodista i aquest l’hagués afegit a l’article, ens hauríem estalviat aquesta confusió. Tanmateix, no em desagrada gens haver descobert aquell: intueixo que serà molt interessant comparar-lo amb el de l’APE.

        Concordo amb tu pel que fa a les espècies que no s’adapten. Tinc molts amics escriptors i editors i em preocupa molt la visió tan negativa que tenen de les noves tecnologies.

        A mi tampoc m’agraden les pàgines en flash, no solen ser gens intuïtives i, si no recordo malament, no permetien (potser ara sí) adaptacions com ara lectura en veu alta del contingut per a persones amb deficiències visuals.

    • Benvolguda Maite,
      Tens raó, reconec que m’he equivocat: el manifest que he criticat no el signa l’APE, sinó, com tu dius, «un altre grup d’autors, d’altra banda molt respectables» (entre els quals, per cert, també hi figures, tal i com es pot comprovar a http://noreutilitzacio.blogspot.com.es/2010/06/relacio-dadhesions-en-proces.html –tret que es tracti d’un cas d’homonímia o d’una falsa atribució). Espero que quedi aclarit, doncs, que les opinions que he expressat en aquest article es refereixen exclusivament al manifest que hi citava i hi enllaçava, i no pas a l’APE (tot seguit afegiré la rectificació pertinent al final de l’article).
      T’agraeixo l’oferiment de fer-me arribar el text del manifest de l’APE; com pots veure, l’Anna Manso ja l’ha enllaçat en un altre comentari, de manera que aviat el podré llegir.

      Lamento haver confós un manifest amb l’altre. Però a l’article d’El Punt-Avui que citava i enllaçava no apareix cap enllaç al manifest de l’APE i, tal com ha apuntat el David Arcos, en buscar-lo, vaig trobar l’altre, no pas el vostre; com que el contigut concordava amb les línies generals descrites a l’article, vaig pensar que es tractava d’aquest.

  4. Anna Manso ha dit:

    http://mansoorganixeixon.blogspot.com.es/2013/06/ape-autors-i-autores-en-perill.html

    Sincerament, m’entristeix un país que posa tan poc en valor i estima amb tant poc als autors que procuren que els mes petits llegeixin. No ho sé, és desconcertant. Pensava trobar comentaris d’aquest estil en d’altres pàgines. Puc escoltar totes les opinions, però les que estan escrites des del menyspreu i les poques ganes de diàleg em regalen una alta dosi de realitat del que és el que ens envolta i explica bastant perquè som on som. La gent que ens dediquem a escriure per a nanos, ja sigui per la tele, els llibres o el teatre sovint rebem aquest tracte, com si el valor del que fem anés lligat a l’edat del qui ens adrecem. Però no per comuna la reacció deixa de semblar-me trista.

    Espero que tot sigui fruit d’un mal final de curs.

    Cordialment

    Anna Manso

  5. Retroenllaç: Literatura infantil i juvenil versus lectura escolar | Paraules sense escrúpols

  6. papapep ha dit:

    Em sobta la visceralitat amb la que t’han atacat algunes persones, Jordi, enlloc de rebatre els teus arguments amb, ni que sigui un, els seus. És un tema prou important, la cultura com un fet global i comú – no si una persona és bona escrivint, o no, i si es guanya la vida, o no, fent-ho -, com per tractar-lo de forma seriosa i analítica per trobar-ne la sortida correcta per a tothom, si és possible. Estaria bé deixar-se les emocions, que en casos així només entelen la vista del fons de la qüestió, aparcades a casa. Suposo que demano massa.

    • Diria que la qüestió no són les emocions, Papapep, sinó les peles.
      Pel que fa a si cal tractar-ho de forma seriosa i analítica, t’avanço que estic preparant-hi una llarga sèrie d’articles: per a mi, no només és feina, sinó una forma de veure el món.

  7. Retroenllaç: Una aproximació a la literatura infantil i juvenil | Paraules sense escrúpols

Els comentaris estan tancats.