Diglòssia digital, 1a part

Fa uns dies vaig anunciar la meva intenció d’abandonar progressivament «l’eix del mal», ço és, deixar d’emprar els serveis a través dels quals som espiats per compte de PRISM. El primer pas ha estat abandonar Facebook (tancaré definitivament el compte la nit del diumenge, 23 de juny: coses de la simbologia del solstici d’estiu i de la nit màgica de Sant Joan) i centrar-me en Diaspora, una xarxa social lliure.

En un comentari, l’amic Sisco Garcia m’apuntava que «ens hem de creure que farem servir les eines per a tot, no només per qüestions tècniques, com ha passat amb l’identi.ca; he acabat fent-me un compte al tuiter per estar al cas de notícies de primera mà i he vist que hi ha gent amb compte als dos serveis de microblocs que fan usos diferents de les dues plataformes.» Pensant-hi una mica, he observat que té raó, que jo mateix, i potser també molts dels meus contactes, fem un ús diglòssic de les xarxes socials.

Per qui no n’estigui al cas, la diglòssia és un fenomen estudiat per la sociolingüística que consisteix en emprar, en el si d’una societat bilingüe, un llengua per a certes activitats i relegar l’altra a uns altres camps. En general, una societat diglòssica empra una llengua en àmbits amb prestigi social (àmbit acadèmic, administratiu, judicial…) i deixa l’altra per als àmbits informals (familiars, col·loquials…). A casa nostra i durant moltes generacions, el català ha quedat relegat als usos desprestigiats, mentre que el món de la cultura, de la ciència, del poder, emprava exclusivament el castellà; patíem (i encara patim) una situació de diglòssia.

Pel que fa a les xarxes socials basades en programari lliure (identi.ca i Diaspora, principalment) i a les basades en programari propietari i propietat d’empreses que les controlen (Twitter i Facebook, per entendre’ns), la situació guarda un paral·lelisme amb el concepte de diglòssia. Així, els usuaris de programari privatiu (Windows i Mac, sempre per simplificar), que representen la majoria dels usuaris, solem emprar preferentment les xarxes social privatives; en canvi, els que treballem amb programari lliure (qualsevol distribució GNU/Linux o BSD), en lloc d’emprar només xarxes lliures, practiquem una mena de bilingüisme diglòssic: emprem les xarxes lliures per parlar només de programari lliure i de tecnologia, mentre que desenvolupem la major part de la nostra vida social digital a través de les xarxes privatives. Una mena de diglòssia digital, doncs.

Seguint el fil d’aquestes reflexions, vaig recordar una notícia que em va cridar l’atenció no fa gaire: un blog sobre programari lliure, MuyLinux, anunciava que deixava d’emprar una d’aquestes xarxes lliures, identi.ca, i passava a emprar-ne només les privatives (i RSS, és clar). L’anunci va anar seguit d’una certa polèmica, molts lectors van mostrar el seu descord (penseu que, per lògica, la major part havien de ser usuaris i partidaris del programari lliure), mentre que uns altres van confessar que ni tan sols sabien de l’existència d’identi.ca o que el blog en fes ús.

Les crítiques es van centrar en la incoherència que representa deixar d’emprar una xarxa lliure des d’un blog que tracta aquest tema. L’editor, MetalByte, es defensava amb xifres: 7.800 seguidors en Twitter contra només 167 en identi.ca feien que no resultés pràctic dedicar-hi recursos.

Jo, però, no puc deixar de pensar en el comentari que m’havia fet Sisco: ens hem de creure aquestes eines i les hem de fer servir per a tot. De fet, quan la sociolingüística estudia els fenòmens d’abandonament i substitució de les llengües, es troba amb aquest fenomen: els parlants van deixant d’emprar la pròpia llengua en benefici d’una altra que troben més pràctica (o més poderosa, o que els sembla que els facilitarà la vida).

La defensa contra un procés de substitució lingüística és allò que anomenem «procés de normalització» i que consisteix en promoure l’ús de la llengua minoritzada perquè recuperi els àmbits en poder de l’altra. Curiosament, coincideix amb la proposta que feia en Sisco: «En fi, el que proposo és que fem servir aquestes eines lliures per a qualsevol cosa que se’ns acudeixi, no només per temes tècnics relacionats amb les nostres aficions linuxaires i de programari lliure. Si els que ens creiem aquestes eines com a substitutes lliures de les més populars no les fem servir per parlar de tot allò que se’ns acudeixi sempre quedaran com les eines que fan servir quatre friquis, i mai podran ser una alternativa creïble a les altres plataformes… hem de tractar-les amb naturalitat perquè si ho fem acomplexadament ningú no les podrà veure amb neutralitat…»

Com deia un les lectors de MuyLinux, les xarxes socials les fan les persones; podem afegir que, si no les usem, deixen de ser socials, perden la seva raó de ser i desapareixen. Si de debò ens creiem el programari lliure, no és raonable que les abandonem. O seguirem sent quatre friquis.

(Continuarà)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Diglòssia digital, 1a part

  1. SiscoGarcia ha dit:

    Uau! No sé per on començar, d’una banda no sé si no dir que he de parlar… per aŀlusions o deixar-ho estar. La veritat és que si el comentari que et vaig fer l’altre dia val ni que sigui per fer aquest tros d’apunt ja estic content :)

    Evidentment has entès perfectament el que volia dir amb aquell comentari, i a més el paraŀlelisme que has fet amb la diglòssia (ja me’l vas fer llavors) el trobe clavat, és just això el que volia dir: «diglòssia digital», concepte encertadíssim!

    L’enhorabona, una vegada més per l’apunt!

    … i aprofitant que el Segre passa per Lleida (i plenet), bona revetlla de St Joan!

  2. tuttle ha dit:

    Llista d’instàncies statusnet independents. hi ha una en català
    http://wiki.supremos.tk/index.php?title=List_of_Independent_Statusnet_Instances_%28Mirror%29

  3. Retroenllaç: Els meus 5 ¢ sobre la diglòssia digital | d'açò i d'allò

Els comentaris estan tancats.