Literatura infantil i juvenil versus lectura escolar

En episodis anteriors:

  1. El dret a viure de la masturbació

Abans de continuar raonant sobre les maniobres del sector editorial, autors inclosos, per mantenir el seu nivell de negoci, voldria aclarir alguns conceptes bàsics, i començaré per la diferència entre literatura infantil i juvenil i lectura escolar.

La primera percepció és que el primer terme té més prestigi que el segon: no de bades el substantiu «literatura» identifica una de les belles arts (amb tot de muses i d’altres referències igualment nobles). En canvi, «lectura escolar» remet a una d’aquelles tasques que, juntament amb els dictats, ens feien passar amb major o menor avorriment les tardes en temps de l’EGB o anteriors (em ve al cap el poema de Machado «Recuerdo infantil»: Una tarde parda y fría / de invierno. Los colegiales / estudian. Monotonía / de lluvia tras los cristales.).

Tanmateix, com a professor i com a lector, a l’hora de remarcar-ne les diferències, em sembla molt més important l’absència d’obligatorietat en la literatura: llegir per gust i no per obligació és una de les condicions de la literatura. En canvi, les lectures escolars són obligatòries (prescriptives és el mot tècnic) i, des del moment que ho són, la major part dels alumnes les perceben com una obligació (ho són), amb la qual cosa les possibilitats de gaudi gairebé s’esfumen.

Un segon factor de llibertat es perd, encara, amb les lectures escolars: la llibertat d’elecció, ja que aquestes les determinen els professors. A més del fet que el mateix llibre que entusiasma un nen pot avorrir un altre, els professors ens trobem, sovint, amb limitacions materials: tal o tal llibre, que solien agradar a la major part dels alumnes, s’han exhaurit i l’editorial no té previst (no li interessa) reeditar-los.

Després, però, hi ha el subtil tema de la manipulació ideològica en el llibre escolar, sempre en resposta a unes directrius pedagògiques en forma de llei o d’ordre del departament o conselleria de torn. Des dels temps de la LOGSE, hom parla dels «temes transversals», l’adaptació democràtica dels continguts que apareixien en velles matèries de l’Espanya de la dictadura, del tipus Educación moral y cívica o Hogar. La LOGSE va substituir l’amor a la pàtria per les virtuts democràtiques, la visió tradicional de la família per la llibertat de l’orientació sexual, el sentit religiós del treball per l’ecologia i l’economia sostenible, etc.

Els autors de lectures escolars van reaccionar incloent tots aquests temes transversals en llurs novel·les, i tot el que podien tenir de literatura infantil i juvenil (d’entreteniment i de diversió, què és el que hi cerca el jove lector) va desaparèixer i va ser substituït per una mena de didàctica bonista i progre que tenia la virtut d’encaixar a la perfecció en les programacions didàctiques de l’època. Llàstima, però, que fins i tot els alumnes més aplicats opinin que aquestes novel·letes són molt avorrides.

No és, però, res de nou: un clàssic d’aquestes lectures escolars manipuladores, nyonyes i adaptades descaradament a un programa polític concret, el teniu en Cor, d’Edmondo de Amicis, un fals diari d’un bon nen que tracta de fer empassar als innocents lectors els valors d’una Itàlia unida (acabada d’unificar), més les virtuts que calia per fer-la prosperar (l’amor per la pàtria, el respecte per les autoritats, l’esperit de sacrifici, l’heroisme, la caritat, l’obediència i l’estoïcisme davant de la desgràcia). No ens ha de sorprendre, tampoc, que un autor que es va criar patint aquesta mena de lectures educatives es vengés escrivint un altre diari, El petit diari de Gian Burrasca, ben divertit i bastant gamberro (per als estàndards d’aquella època, molt gamberro).

L’autèntica literatura infantil i juvenil, al meu entendre, és aquella que un nen o un jove llegeix perquè li agrada, sense respondre a cap pla pedagògic d’impuls a la lectura, sense haver d’examinar-se’n per demostrar que l’ha comprès a un nivell acadèmicament adequat, sense haver de llegir-la seguint el mateix calendari que altres 30 o 300 nens; sense que l’hagi triat cap professor i sense que hagi estat escrita pensant en uns plantejaments pedagògics políticament correctes. És a dir, la literatura infantil i juvenil viu fora de les aules: si hi entra, és bé per casualitat, bé per l’esperit rebel del professor, o bé (i en seria la millor opció) per iniciativa dels mateixos alumnes.

En els dos manifestos que alguns autors catalans han publicat darrerament (contra la reutilització del llibre literari a les aules, el primer, i per salvar la literatura infantil i juvenil catalana, el segon), empren sistemàticament el terme «literatura» (el segon parla expressament de «literatura infantil i juvenil»); però, tant si examinem les obres dels autors que els signen com si analitzem l’ús que en descriuen, veurem que, en realitat, estan defensat la comercialització de llurs obres a través del circuit escolar, és a dir, i en general, ens estan parlant de lectures escolars.

I, com deia la brillant filòsofa, no és cosa de barrejar peres amb pomes.

Abans, però, de donar per acabat aquest lliurament de la sèrie, em veig obligat a aclarir que considero que les lectures escolars són una eina educativa molt important, i que, ben seleccionades, ben planificades i ben realitzades, poden ajudar (atenció: només ajudar) a transformar els nens en lectors assidus. Aquest aclariment no hauria de ser necessari per part d’un professor de llengua i literatura, lector compulsiu des dels tres anys i que també escriu; dissortadament, he comprovat que ho és.

Powered by ScribeFire.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Literatura infantil i juvenil versus lectura escolar

  1. Retroenllaç: Una aproximació a la literatura infantil i juvenil | Paraules sense escrúpols

  2. Retroenllaç: El complex món del llibre escolar | Paraules sense escrúpols

  3. Retroenllaç: Lectures expressament escolars | Paraules sense escrúpols

Els comentaris estan tancats.