Apologia del xiringuito (i del restaurant de platja)

Si sou tan afortunats com per estar gaudint, en aquests moments, d’uns dies de vacances en la platja (o si us trobeu entre els privilegiats que hi viviu tot l’any), de segur que intentareu visitar-ne els xiringuitos tant com us sigui possible. I, qui diu xiringuitos, diu restaurants a la vora de la platja.

Són ben diferents, és clar, dels que feien furor durant l’època daurada del sis-cents (anys seixanta i primera meitat dels setanta). Hereus directes de les tavernes de pescadors, aquests establiments han passat de la presentació més rústica als estàndards de manipulació d’aliments europeus; però, també han perdut aquella riquesa culinària que els va fer famosos. Tampoc hi trobarem aquella comprensió amable que ens permetia portar-nos l’entrepà de casa i dinar o sopar demanant-hi només amanides, vi i gasosa i, és clar, els postres.

Tanmateix, no sabríem concebre les vacances a la platja sense els uns i els altres: què hi trobem, doncs? Cadascú, és clar, té les seves preferències. Jo em quedo amb el paisatge, la tendra línia blava que em remet a aventures homèriques, a ciutats desconegudes i exòtiques, a viatges sense fi. Em quedo amb la placidesa d’un horitzó constantment divers i sempre obert. Em quedo amb la pau que em porta la brisa marina.

Però, també, em quedo amb l’exotisme que ens visita en forma de turista, em quedo amb la música dels idiomes desconeguts o apenes endevinats, em quedo amb la bellesa d’uns ulls ametllats i blaus com la mar que ens contempla. Em quedo, tot i les petites molèsties, amb les famílies carregades de nens que em miren amb ulls curiosos i desvergonyits, amb els costums patriarcals o matriarcals o anàrquics, amb els vestits de tots els colors —sobretot aquells de nom impronunciable. Em quedo amb l’expressió feliç de la humanitat que descansa.

De vegades, i sense saber ben bé com, et trobes intercanviant quatre paraules, en una mena de koiné improvisada, amb un músic ambulant o amb un nen especialment sociable. De sobte, en mig d’una d’aquestes converses inesperades, t’assalta un record de la teva infantesa, un somni o un desig impossible, un sentiment que, d’insabuda, amagaves, i sembla que la mar et vulgui nàixer als ulls.

Coses de les vacances.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.