Una aproximació a la literatura infantil i juvenil

En episodis anteriors:

  1. El dret a viure de la masturbació
  2. Literatura infantil i juvenil versus lectura escolar

Cal reconèixer que el concepte de literatura infantil i juvenil és una pedra en la sabata de qualsevol crític literari: definir «literatura» ja és complicat; si, a més a més, hi incloem franges d’edat, el tema es descontrola: per què no parlar de literatura infantil, literatura preadolescent, literatura adolescent i literatura juvenil? I, sobretot, en què consisteixen les diferències entre les unes i les altres?

Probablement, fins al segle XVII o XVIII no existien sinó la literatura (per a adults, és clar; dones excloses, per cert) i els contes tradicionals de transmissió oral. No m’interessen les excepcions per a l’alta noblesa, els manuscrits dedicats a l’entreteniment o l’educació dels petits prínceps (entre els quals el Llibre de plaent visió, de Ramon Llull, en seria una peça mítica, una mena de Sant Graal perdut en els llimbs dels manuscrits).

Al voltant d’aquells dos segles, però, una colla d’estudiosos de les tradicions i de les llengües (Perrault; els germans Grimm) van començar a recollir per escrit aquella tradició oral; molt poc més tard, d’altres autors, inspirant-se en aquelles narracions, començaren a escriure el que podríem anomenar la primera generació de literatura infantil (Andersen) adreçada als fills de la societat benestant. Tanmateix, la literatura juvenil encara s’estava gestant.

De fet, personalment sóc força contrari a parlar de «literatura juvenil»: si, administrativament (o comercialment), hom considera joves a persones de 30 anys, la divisió per edats passa a ser absurda en aquest camp. Sempre personalment, i atenent als elements centrals de les narracions, jo considero les següents divisions:

  • literatura infantil; inclou elements màgics o irreals: fades, donyets, bruixes; persones o animals amb poders sobrenaturals (volar, respirar sota l’aigua…); animals que parlen i que es comporten com a persones; es tracta de narracions breus i solen editar-se amb tot d’il·lustracions;
  • literatura preadolescent; els elements màgics o irreals desapareixen (o queden reduïts a una presència residual i sovint imprecisa); els protagonistes són nens d’entre 10 i 14 anys; els escenaris són, en la major part, actuals i reals; les narracions s’amplien a les 40 o 60 pagines; les il·lustracions, encara presents, són força secundàries;
  • literatura adolescent; sense elements màgics o irreals; els protagonistes es troben en plena adolescència i comencen a experimentar atracció sentimental (si voleu, sexual) envers altres personatges; els escenaris poden ser reals, però no es descart la ciència ficció ni, tampoc, la fantasia (és a dir, la reintroducció d’elements màgics o irreals, però clarament diferenciats dels que apareixien en els contes tradicionals).

Com a exemples de les meves divisions, diria que Les tres bessones són literatura infantil, Geronimo Stilton és gairebé preadolescent, mentre que Crepuscle i Els jocs de la fam s’adrecen a un públic adolescent (tot és discutible, és clar). I, si voleu que us sigui sincer, la literatura juvenil em sembla un mite: el jove lector, després de l’etapa adolescent, no es diferencia del lector adult sinó per la menor quantitat d’obres acumulades.

Però, com hem passat del no res (és a dir, dels contes tradicionals de transmissió oral) a aquest conjunt més o menys definit de literatures per a infants? El procés no ha estat senzill i, per comprendre’l ni que sigui una mica, cal recordar com els interessos de les editorials s’han vist recolzats per les polítiques educatives europees a partir del segle XIX, així com per l’evolució econòmica i la implantació d’una classe mitjana suficientment ampla. En el nostre cas, la llei Moyano (Ley de Instrucción Pública de 1857) va començar a crear les bases d’un públic alfabetitzat cada cop més ampli, tot i que aquest procés va ser truncat en diferents ocasions (la més greu, la Guerra Civil, que va acabar amb els tímids avenços educatius aconseguits durant la República); a més a més, aquestes lleis europees no es plantejaven l’objectiu directe de crear un exèrcit de lectors.

Al costat d’aquesta literatura infantil, preadolescent i adolescent, madurava, també, el món del còmic, en aquell moment considerat (en les nostres latituds) un gènere menor, per no dir vulgar, un graó o dos per sota de la literatura de quiosc. Unes coses i altres, però, sobretot, el «miracle» espanyol dels anys seixanta, van produir unes generacions de nens que van poder trobar en els tebeos i en les primeres col·leccions de novel·les juvenils un entreteniment que les dues generacions anteriors, la de la postguerra i la de la Guerra Civil, no havien gairebé gaudit. Era una època, i no és un detall insignificant, amb una única cadena de televisió que emetia en un horari molt reduït i sempre plegat als interessos del règim.

Una bona època per als joves lectors, tot estar marcada per la poca varietat en la matèria prima, els llibres.

No hem d’oblidar, tanmateix, els autèntics subjectes del mercat infantil, preadolescent i adolescent, com a mínim fins a meitat dels setanta, són els pares: no és freqüent en tot aquest període que els nens disposin de diners suficients com per decidir l’adquisició de llibres (sempre generalitzant, és clar), sinó que són els pares els qui decideixen la compra o no d’una obra o d’una altra. Així, al criteri del lector se superposa un altre, el dels progenitors, que tenen l’última paraula (tret que el nen tingui accés a una biblioteca pública; i cal recordar, per exemple, que el lliure accés als llibres no és la característica general de les biblioteques públiques fins a finals dels setanta).

Aquesta interposició paterna limita les reaccions espontànies dels lectors: els pares solen imposar (amb la millor de les voluntats) obres que, al seu torn, van llegir de joves i els van agradar, o que pensen que són adequades per als fills; però, amb una generació de diferència, els interessos vitals i els gustos estètics han canviat.

Tot i així, entre els seixanta i els setanta, els nens que volien llegir trobaven matèria suficient. Encara no havien aparegut, però, les obres escrites ad hoc (tret de les traduccions, és clar).

//

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.