Cop d’estat i Ramadan: una mala combinació

Enguany, el Ramadan s’hauria d’iniciar el 9 de juliol i duraria fins al 8 d’agost. Es tracta del novè mes lunar del calendari islàmic i hom considera que comença amb l’aparició de la lluna el mes anterior (Sha’ban). La tradició requereix que la lluna sigui vista per testimonis de confiança, cosa que afegeix un cert grau d’incertesa al seu inici real: podria començar avui, 8 de juliol, o demà passat, 10.

Durant el Ramadan, els musulmans practiquen un dejú diari des que surt el sol fins que es pon: no poden menjar, ni beure, ni fumar, ni perfumar-se, ni mantenir relacions sexuals. Quan cau la nit, el dejú es trenca, es realitza la pregària i tothom pot menjar i divertir-se. Durant aquest mes, tothom ha de dejunar: només en són estalvis els nens, els malalts, els vells, les dones embarassades o lactants i qui es troba de viatge.

De manera similar a d’altres religions que practiquen un període de dejú i d’abstinència (penseu en la Quaresma dels cristians), l’objectiu del Ramadan és ensenyar els musulmans a ser pacients i humils, i recordar-los la sort que tenen de poder trencar el dejú quan arriba la nit i a ser caritatius amb els necessitats.

Com que el calendari musulmà és de base lunar, Ramadan comença cada any onze dies abans que l’any anterior, de manera que la celebració es va desplaçant al llarg del «nostre» calendari. Enguany, que cau en un dels mesos més calorosos i amb més hores diàries de sol, serà especialment dur. En general, la part que més molèsties sol crear és la prohibició de beure, que fàcilment pot degenerar en deshidratació.

Però, enguany, a més a més, el Ramadan coincideix amb el cop d’estat a Egipte (aquell cop d’estat que els líders occidentals no s’atreveixen a anomenar pel seu nom, perquè saben que aviat hauran d’obrir relacions diplomàtiques —i comercials— amb els colpistes, i perquè no es refien dels «colpejats», els islamistes). Mal averany: en dejú, el més mínim aldarull pot acabar en conflicte (i les víctimes dels darrers dies no van ser assassinades per ningú que tingués la panxa buida, per cert).

Els bàndols que s’hi enfronten tenen, també, diferents sensibilitats respecte a la religió. Així, els islamistes, que han estat expulsats del poder per la força, poden caure més fàcilment en el misticisme mentre duri el Ramadan (i el misticisme està a un pam del fanatisme); és previsible que siguin més proclius a la irritació, a la ira i a la violència, davant dels colpistes —que també són musulmans, però més «moderats», a dir dels governs occidentals que, a més més, els han fornit de tancs, avions i totes aquelles joguines que un exèrcit civilitzat i modern necessita per mantenir la pau.

Desitjo equivocar-me, però crec que aquest té tots els ingredients per a convertir-se en un Ramadan sangonós i, a sobre, amb les tèbies reaccions dels governs occidentals —que es desentenen del cop—, es produirà un rebuig cada cop major envers tot això que aquests governs representen, inclosos els valors democràtics que diuen defensar.

Tanmateix, en els primers temps de l’Islam, el mes sagrat del dejú era, també, un mes de treva. Tan de bo fos així.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.