El complex món del llibre escolar

En episodis anteriors:

  1. El dret a viure de la masturbació
  2. Literatura infantil i juvenil versus lectura escolar
  3. Una aproximació a la literatura infantil i juvenil

Tradicionalment, s’ha dit que Espanya és país de pocs lectors; no vull avorrir-vos amb estadístiques, però estic segur que els editors hi estaran d’acord. Potser hi influeix —és un tòpic, ja ho sé— el clima suau que ens permet passar moltes hores a l’aire lliure; jo no hi he estat mai d’acord: bona part de l’oci és nocturn i en llocs tancats, sobretot per al jovent.

Els nivells d’alfabetització, que van anar millorant lentament arran de la llei Moyano, no van suposar la creació d’una gran massa de lectors perquè, d’una banda, no s’ho plantejava com a objectiu i, d’una altra, saber llegir no és requisit suficient per a esdevenir lector (imprescindible, sí, però no suficient). Espanya continuava sent un país on la gent encara feia burla dels savis o dels erudits dient-los saberuts o set-ciències (i, quan la gent, penso en Unamuno i el seu «¡Que inventen ellos!», no només en la gent sense instrucció).

En realitat, sense una ampla classe mitjana que combinés un mínim d’instrucció amb una situació suficientment còmoda com per permetre’s el luxe d’adquirir un llibre i, sobretot, que es plantegés que la lectura era bona per als nens, aquesta gran massa de lectors no es podia crear. I les condicions no es van donar fins, aproximadament, la dècada dels seixanta.

Les relativament bones condicions econòmiques van rebre el recolzament, l’any 1970, de la Llei General d’Educació impulsada pel ministre Villar Palasí. La nova estructura del sistema d’estudis va permetre augmentar la quantitat d’alumnes que cursaven batxillerat (BUP); això implicava, també, que eren més que abans els joves que havien de cursar les matèries de Lengua española i de Literatura española (el català i les altres llengües no s’hi incorporaria fins molt després, a mesura que es van anar aprovant els diversos estatuts d’autonomia).

Tot això va tenir, entre d’altres, dos efectes que cal destacar. El primer es refereix a les lectures que es proposaven en aquestes matèries. En un primer moment, no era habitual posar lectures obligatòries durant l’EGB (em refereixo a la dècada dels setanta): no hi havia costum. Així, durant els cinc primers cursos d’EGB, els alumnes no feien més lectures que les que incloïen els llibres de text o, en altres casos, seleccions de lectures recomanades que podien ser una mena d’antologies o els primers llibres de lectura confeccionats expressament. Durant la segona etapa (cursos de 6è, 7è i 8è), era freqüent que fessin llegir als nens obres «normals» de la literatura contemporània (i, no, en absolut: obligar a llegir a nens de 13 anys El camino de Delibes no és la millor manera de fer-los estimar la literatura).

En BUP i COU, les lectures continuaven marcades per l’estudi de la història de la literatura: Gonzalo de Berceo, Quevedo, més Delibes. El gran punt feble, doncs, era que no s’havia tractar d’aficionar els nens a la lectura quan eren nens, durant les primeres etapes d’EGB i, de més grandets, s’esperava que fossin capaços de llegir obres d’altres segles, obres d’altre món. I els professors s’ho prenien malament quan els explicaven que aquelles obres eren avorridíssimes.

El segon aspecte que volia considerar era el de les editorials: aquells anys van ser gloriosos, econòmicament. Penseu, si no, que calia crear del no-res els llibres de totes les matèries per a vuit cursos d’EGB, tres de BUP, un de COU, més els cinc cursos de la FP que acabaven d’inventar: feina i feina i feina. Això va permetre que el sector es reforcés i que pogués continuar publicant en un país on encara no es llegia gaire.

A mesura que el nou sistema educatiu s’anava aplicant, hom va anar comprenent que quedava coix sense una adequada i progressiva introducció a la lectura. És a dir, hom va comprendre finalment que alfabetització no era equivalent a massa lectora, a hàbits lectors, i que un no-lector ho tenia complicat a l’hora d’accedir als clàssics de la literatura. I així van nàixer, sobretot a partir de la segona meitat dels setanta, les col·leccions de llibres especialment dedicats a la primera etapa d’EGB (cursos de 1r a 5è).

En un primer moment, aquestes col·leccions creixien a cop de traducció, ja que era el camí més ràpid. Aviat, però, els qui les dirigien van apostar per autors aborígens, sobretot amb obres d’encàrrec, gairebé com si fossin «contractes a obra feta». En general, es busca un autor d’un cert renom, però no excessiu, i se li proposava la redacció d’una novel·la de tal extensió amb tals característiques, sempre en funció de la franja d’edat a què es destinaria; si l’obra funcionava bé, és a dir, si no generava problemes, l’editorial podia acabar «fitxant» a l’autor. Autors per encàrrec, doncs; salvant les distàncies, era una forma de treballar similar a la de Marcial Lafuente Estefanía.

Amb l’arribada de la democràcia i dels estatuts d’autonomia, les lectures expressament escolars en català es transformen en una necessitat pedagògica, i el procés que segueixen no difereix gaire del general. Després, les successives reformes del sistema educatiu estatal (LODE, 1985; LOGSE, 1990; LOCE, 2002; LOE, 2006, i la més recent de totes, LOMCE) i autonòmiques (en el nostre cas, les catalanes, les valencianes i les balears) han creat un entramat complex que, en la pràctica, obliga a renovar els llibres de text cada quatre anys o menys (limitant-ne el reaprofitament per part de les famílies amb dos o més fills, i introduint el pensament que són llibre que no cal conservar perquè no podran servir al següent fill) i creant el «curiós» concepte de les lectures escolars o, com jo prefereixo anomenar-les, «lectures expressament escolars»

Com veieu, el procés és complex, i barreja dades de factors de l’evolució econòmica, social i educativa i les superposa als gustos literaris dels joves lectors. En embolic, tot plegat. I encara no he dit res sobre com han canviat els hàbits d’oci al llarg d’aquests anys.

Tanmateix, crec que ja queda suficientment clar que el sector editorial s’ha vist reforçat per tots els canvis descrits, ja que ha passat de produir llibres de text per a una quantitat d’alumnes que estudiaven fins als 14 anys, a fer-ho per a molts més alumnes fins a a l’edat de 18 anys, amb el petit detall que els canvis en els models dels llibres són més freqüents, amb l’afegit dels llibres de FP, un sector que abans no existia. I, a més a més, s’hi ha afegit la producció dels llibres de lectura expressament escolar, un altre nou món.

Ara bé, en els darrers anys han aparegut més canvis, importants, i el sector es veu abocat a la transformació, a l’adaptació, si vol sobreviure. Ja en parlarem, que no hem fet més que començar.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.