Legalitat, democràcia o llibertat

Aquest matí, l’escriptor Mario Vargas Llosa s’ha desdejunat amb un article, Jubilar a los espías, on posa a caldo tant a Edward Snowden com a Julian Assange i, de pas, ens convida a resignar-nos a ser espiats pels Estats Unitats ja, al cap i a la fi, ho fan pel nostre bé. Coneixent la seva carrera política i el seu tarannà neoliberal (es va presentar com a candidat a la presidència del Perú el 1990 quan el govern pretenia nacionalitzar la banca), no és sorprenent que es posicioni a favor dels EEUU en tot aquest afer; el que em sorprèn és la feblesa dels arguments que hi dóna: esperava més d’ell, sincerament.

Després de criticar els estats europeus que van impedir el pas de l’avió del president de Bolívia, Evo Morales, així com la ineficiència dels serveis d’espionatge que van revelar, erròniament, la presència de Snowden en aquell avió, Vargas destapa la caixa del vocabulari tendenciós per desprestigiar a aquest darrer («último héroe mediático de la frivolidad progresista») i els seus defensors («valedores tan conspicuos [amb valor irònic, és clar] de la libertad de expresión y el derecho de crítica como los presidentes Maduro, de Venezuela, el comandante Ortega de Nicaragua, y del propio Evo Morales, que se han apresurado a ofrecerle el asilo»). A partir d’aquí, el lector ja sap cap a on van a anar els tirs.

I, sí, d’acord, potser les democràcies iberoamericanes no són tan democràtiques com voldríem i els qui les presideixen no són cap model de virtuts; però això no eximeix el govern d’EEUU d’haver muntat un sistema d’espionatge global. I, a més a més, Snowden, aquí, no ha buscat aquests valedors, sinó que se li han ofert espontàniament per culpa de la nefasta gestió de l’afer de l’avió d’Evo Morales; valedors que no fan sinó aplicar la màxima que diu que «els enemics dels meus enemics són els meus amics.»

Tot seguit, Vargas Llosa intenta desprestigiar Snowden acusant-lo de traïdor ja que ha trencat el compromís de confidencialitat («¿En qué consiste el heroísmo de Snowden? En haber roto su compromiso de confidencialidad que tenía contraído con el Estado para el que trabajaba […]»). Es dedueix, doncs, que, segons Vargas, després de comprovar que el seu govern duia a terme unes pràctiques d’espionatge globals i indiscriminades, il·legals i fora de tota possible justificació ètica, l’informàtic havia de callar. Es dedueix, doncs, que Vargas considera que ser còmplice d’un delicte d’aquesta magnitud és preferible a denunciar-lo públicament.

Després, l’escriptor intenta treure ferro al fons del problema, intenta convèncer-nos que l’espionatge és un mal necessari i inevitable: «¿Alguna vez han hecho algo distinto los espías, desde que existen, que violar la intimidad de los ciudadanos de sus propios países y de los ajenos? Lo hacen en las dictaduras y en los países democráticos.» I, més endavant: «Por desgracia, mientras existan las guerras, los peligros de guerras y un terrorismo religioso e ideológico que provoca a diario los estragos que sabemos, es prácticamente imposible que los Estados democráticos renuncien a una actividad de la que podría depender en buena medida la seguridad».

Però hi ha un petit detall que el senyor Vargas vol passar per alt: aquí no es parla d’intentar descobrir quines són els veritables objectius d’un govern estranger amb qui ens proposem de signar un acord, o d’esbrinar si una associació cultural és o no la tapadora d’una organització terrorista, sinó d’envair la privacitat de qualsevol ciutadà del món sense que cap jutge determini prèviament si hi ha motiu raonable o no per a fer-ho.

Continua Vargas traient importància a les revelacions d’Snowden afirmant que tot allò ja era de domini públic: «La verdad es que el señor Snowden no ha revelado nada que cualquiera que tiene dos dedos de frente sabía ya […].» Però, com qualsevol estudiant de primer de dret sap (o com qualsevol persona del carrer us podrà explicar a la seva manera), no és el mateix tenir-ne la sospita que tenir-ne les proves: la diferència és immensa, senyor Vargas, i per això el govern dels EEUU vol posar les seves urpes tant sobre Snowden com sobre Assange.

Tot seguit, l’autor peruà intenta vendre’ns una meravellosa novel·la de ficció on la llei s’aplica amb justícia i equitat fins i tot als qui qüestionen les actuacions del govern americà: «A diferencia de lo que ocurre en las dictaduras, en las sociedades libres, como Estados Unidos, existe una justicia independiente, una prensa libre, un congreso representativo e innumerables asociaciones de derechos humanos, que pueden denunciar aquellos excesos y tratar de corregirlos.» Em pregunto si el senyor Vargas és un ingenu i es creu tot això de la justícia independent i de la premsa lliure, o si es creu que els ingenus som nosaltres i ens ho anem a empassar. A més, es pregunta que per què Snowden no va seguir una d’aquestes vies; pregunta absurda, perquè, en realitat, això és el que ha fet Snowden: posar en mans de la premsa lliure totes aquestes informacions. Pel que fa a la justícia independent americana, no crec que arribi tenir l’oportunitat de demostrar si existeix o no: el govern americà ha iniciat un setge a Snowden i a Assange per impedir-ne els moviments i aïllar-los del món fins que caiguin en mans de la CIA, l’NSA o qualsevol de les agències criminals americanes, i no arribaran a seure mai davant de cap jutge americà.

Vargas s’enfonsa definitivament en el ridícul quan vol elevar els paparazzi al nivell de sofisticació i efectivitat de PRISM, en afirmar que el dret a la privacitat «Lo arrasaron, antes que los espías, la prensa amarilla y las revistas del corazón […].» Home, no fotis, que els reporters de Sálvame! ni tenen la capacitat d’interceptar i analitzar tots els emails i totes les trucades del món, ni tampoc disposen d’un exèrcit de mercenaris que pugui enfonsar-me la porta de casa! Au, corre, vés.

L’antic aspirant a la presidència del Perú continua buscant justificacions a través de les opinions dels ciutadans dels EEUU: «En las encuestas que se han hecho en Estados Unidos sobre Edward Snowden, una mayoría aprueba que la inteligencia norteamericana grabe las conversaciones privadas.» Això, però, només és la prova de com d’eficaç ha estat, com a mínim des de la Segona Guerra Mundial, el govern americà per vendre aquesta idea paternalista dels serveis d’intel·ligència. Com explica Enrique Dans, «Pensar que “me da igual que me vigilen porque no hago nada malo” es directamente absurdo, porque el que hagas o no algo malo no lo vas a decidir tú ni lo que hagas, sino otros, con una marcada tendencia a la paranoia, en función de lo que les parezca que haces.»

Ja cap al final de l’article, Vargas empra una de les fal·làcies típiques dels neoliberals, en equiparar legalitat amb democràcia: «La libertad y la legalidad son igualmente importantes para que funcione la democracia.» Estic segur que el govern xinès (per posar-hi un exemple fàcil) no se salta cap llei cada cop que executa un condemnat; i crec recordar que Hitler va arribar al poder democràticament, sense infringir tampoc cap llei.

Em sembla que no, senyor Vargas: la llibertat no és una eina per a fer funcionar la democràcia, sinó que és un objectiu de la democràcia. La legalitat, en canvi, sí que és una eina per a obtenir la democràcia. Però vostè sembla oblidar que l’objectiu és més important que les eines que empren per aconseguir-lo. A més a més, la cadena és la següent: la legalitat és una eina per aconseguir la democràcia; la democràcia és una eina per a aconseguir la llibertat. Així, la democràcia és més important que la legalitat, i la llibertat és més important que la democràcia i que la legalitat (com a mínim, crec que els esclaus atenencs hi estarien d’acord).

Arribat aquest punt, senyor Vargas (i que consti que no estic defensant Fujimori, que el va vèncer en les eleccions), crec que el peruans van estar de sort quan vostè no va aconseguir ser-ne el president, perquè ja me l’imagino intentant obtenir eines de l’estil de PRISM per espiar a tots els seus «súbdits».

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.