La tirania ortogràfica

No és cap novetat, ho sento; però, tractant-se d’un tema recurrent, algun dia l’havia de tocar.

Sempre hi ha qui associa el mot «regla» a «imposició», i, aquest, a «falta de llibertat»; com que, per a determinada classe d’ideologies, la llibertat és el valor suprem, la reacció —simplista— és immediata: tota regla és dolenta, tota regla s’ha de combatre. Com sol passar, les generalitzacions són perilloses; sobretot, si hom parteix d’una posició dogmàtica.

Imagineu, per un cop, que aquests moviments alliberadors es plantegen l’abolició del codi de circulació: al cap i al fi, no és res més que un conjunt de normes que ens impedeix de circular per on en rota i com ens rota, un conjunt de normes que coarta la nostra llibertat de moviments. Molt bé, doncs, a pastar fang el codi de circulació i que cadascú condueixi com el seu esperit lliure li dicti: s’han acabat les direccions prohibides, els semàfors vermells i els guals. Tanqueu els ulls per un moment i tractau d’imaginar quin en seria el resultat en un gran ciutat.

Sí, el resultat final és el caos i la inseguretat. Els propietaris dels cotxes més grans i més potents se us llançaran a sobre, i, si sou un estudiant que va a la facultat en bicicleta, no disposareu de la protecció del carril bici, la vostra esperança de vida es veurà dramàticament reduïda. Perquè això és el resultat d’un món sense normes: l’anarquia,  la llei de la selva (i la banca és naturalment anarquista, com Fernando Pessoa va exposar meravellosament en el seu conte O banqueiro anarquista, us el recomano).

No és difícil concebre, doncs, que, sempre que no estiguin manipulades per a obtenir el contrari, les normes serveixen per protegir els febles dels abusos dels poderosos. Em podeu explicar, doncs, quin mal fan, o quin mal poden fer, les normes ortogràfiques? Em podeu dir com justificar, fora de la ironia, afirmacions com la següent?

Em resulta increïble haver de defensar, encara, la utilitat de les normes ortogràfiques i de puntuació. Un parell de mil·lennis de treball i de discussions i d’acords entre escriptors —al principi— i editors —a partir del segle XV— han ajudat a facilitar la lectura dels textos escrits en fixar una sèrie de codis compartits per tots els usuaris. Joan Solà i Josep M. Pujol ho van exemplificar molt bé a Ortotipografia: Manual de l’autor, l’editor i el dissenyador gràfic; tracteu de llegir la pàgina tres, allà on diu «ELSROMANSNOVANPRACTICARMAILADIVISIODEPARAULES» i potser començareu a veure amb uns altres ulls les normes ortogràfiques i dels signes de puntuació.

Tanmateix, és cert que, històricament, s’ha fet un ús malèvol de l’ortografia. Així, en moments de baixa alfabetització, les classes dominants difonien la idea que un text amb una sola falta desautoritzava per complet les opinions de l’autor, amb la qual cosa, el poble pla trobava una barrera més per a comunicar les seves idees. Si ens fixem una mica en les rèpliques i contra-rèpliques entre els comentaris a qualsevol article mitjanament polèmic, veurem que, molt sovint, en lloc d’entrar a debatre les idees, els lectors s’acusen mútuament de cometre faltes d’ortografia, una estratègia per evitar entrar en el fons de la qüestió.

Aquesta és la perversió que cal combatre: les normes ortogràfiques, de puntuació i tipogràfiques tenen la finalitat de facilitar la comunicació; emprar-les com a excusa per a impedir la comunicació només desautoritza a qui manté aquell posat absurd, entre sacralitzant i feixista, d’escandalitzar-se per la manca d’una hac.

Ara bé, quin sentit té caure en el costat contrari? És coherent afirmar que l’ortografia ens condiciona les idees? Això equivaldria a afirmar que el coneixement i la cultura ens condicionen les idees i ens treuen llibertat perquè ens fan pensar coses que, si no haguéssim anat a escola, no pensaríem. Si l’ortografia és dolenta, com no ho seran les matemàtiques, que ens serveixen per calcular si podrem pagar o no la hipoteca? O la retòrica, que en permet comprendre els mecanismes que empren els polítics per enganyar-nos sense dir mentides? O la història, que ens mostra els recursos dels poderosos per a mantenir-se sempre en el poder?

Al final, aquest extremisme llibertari esdevé còmplice de la dreta neoliberal, aquella que ens vol analfabets funcionals perquè no sapiguem interpretar el contracte que els permetrà acomiadar-nos sense indemnització quan ja no els calgui el nostre treball.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.