Periodisme 0.2

En primer lloc, vull expressar el meu condol per les víctimes de la tragèdia, anit, del tren de Santiago, així com la meva admiració pel poble gallec que s’ha involucrat en les tasques de rescat fins a col·lapsar els centres de donació de sang (entre molts altres detalls admirables). No vull, però, parlar de l’accident: és un tema de gran complexitat tècnica que desconec completament, i no vull frivolitzar sobre una tragèdia; sí que voldria dir alguna cosa sobre les reaccions dels mitjans de comunicació, sobretot els que s’expressen a través de la xarxa.

Quan explico el tema del periodisme als meus alumnes d’ESO o de batxillerat, començo per fer-ne una introducció clàssica: els gèneres informatius, els gèneres d’opinió, l’estructura de la notícia. Trobo especialment important fer-los raonar sobre què és notícia i què no ho és, i quins aspectes, més enllà de les famoses 6W, són dignes de ser transmesos al públic, i quins no ho són.

Quin valor periodístic té, més de dotze hores després de l’accident, que un periòdic consolidat, gairebé històric, mantingui, en la seva web, la transmissió en directe de les darreres tasques de rescat? Com és possible que un periòdic com El País empri un recurs propi dels manifestants indignats, de moviments com el 15M o similars?

Ops, ara intervé M. Rajoy, a les 12.36. Sense avís previ, la transmissió en directe, tètrica i morbosa, ha estat substituïda per la intervenció, també en directe, del president Rajoy des de la Xunta de Galicia. Per uns moments, la versió digital de El País es transforma en un telenotícies tradicional i, després de veure que el president acaba i se’n va (o fuig, no sigui que algun periodista es posi a fer el Gansu) sense respondre a cap pregunta, torna el morbo del directe. Continuo, doncs.

Què està aportant, periodísticament, aquesta transmissió en directe que ja dura hores? La notícia va tenir lloc fa més de dotze hores (no hi ha l’interès que hauria d’aportar el directe); la notícia no ha estat silenciada en cap moment;  la informació que es pot estar recollint en aquests moments caldrà que sigui analitzada pels enginyers abans que es pugui traduir per a un públic general, no expert. En la pràctica, només estem esbrinant coses sobre el públic que hi assisteix des de lluny, com qui veu un partit de futbol o una correguda de toros (per què continua aquesta família obligant al nen, que porta una estona plorant, a continuar contemplant la tragèdia?).

A més a més, si s’haguessin pogut transmetre imatges en directe mentre estaven evacuant les víctimes, hagués estat ètic? A més de la cruesa general de les imatges, ningú pensa en l’impacte que representa per als familiars de les víctimes? Ningú no té l’empatia suficient per imaginar la possibilitat de descobrir el rostre d’un fill o d’un germà o d’una mare entre els evacuats, i com afectaria això a qualsevol? Més enllà de la breu connexió en directe amb les declaracions del president Rajoy, què ens està aportant aquest vídeo?

En els anys vuitanta, quan els primers processadors de text permetien aplicar diversos tipus de lletra, els usuaris els barrejaven de la forma més xarona possible simplement perquè l’eina ho permetia, sense adonar-se que el resultat era una patata. Una part del periodisme tradicional es troba en una situació similar, encara no ha paït els nous recursos i es dedica, com els usuaris de l’ofimàtica de fa trenta anys, a fer tot allò que la tecnologia permet, sense discriminar què és periodisme i què no ho és (com ara aquest absurd directe que encara dura). Adaptar-se a les noves tecnologies no és fàcil i requereix un gran esforç (i modernitzar els vells dinosaures, que solen ser els que prenen les decisions, pot resultar molt difícil).

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.