La falsa marxa enrere del president Mas

Diuen que el president Mas ha fet un pas enrere en el procés sobiranista en anunciar que no convocarà cap consulta que no estigui avalada pel govern central (ço és, si Mariano Rajoy no l’autoritza). Mentre uns ho veuen com una rendició, el president intenta vendre-ho com la manera correcta de fer les coses. Molts independentistes s’hi senten decebuts.

Però, decebuts per què? Ni Convergència ni Mas havien estat mai independentistes abans del setembre del 2012. No estic dient que no hi hagi cap independentista a CDC, només que no era aquesta la imatge que donava el partit. Així, la maniobra del president, fa un any, era, com a mínim, sospitosa.

No, no dic sospitosa amb malícia (bé, només aquella malícia imprescindible en política). Personalment, i com més va, més m’ho sembla, diria que Mas va presumir del que no podia amb Rajoy («o negociem la balança fiscal, o tiro endavant i desfermo la via de l’independentisme»); diria que Rajoy, tan flexible i tan diplomàtic com sempre (ehem…), va voler fer d’home fort (també estava ell gairebé a principi de legislatura i potser li calia representar aquest paper); diria que Mas es va trobar enxampat en el propi joc i que no tenia més opcions que convocar eleccions per no quedar com un cagacalces, i diria, finalment, que Mas es va trobar amb la desagradable sorpresa d’haver perdut uns quants escons pel camí.

Però, en realitat i en el fons, Mas no ha estat mai independentista, en cap moment del procés. De fet, l’únic cop que recordo haver-li escoltat aquest mot (potser encara en trobareu el vídeo en els enllaços de TV3), el va pronunciar malament (va sil·labejar «in-de-pen-dèn-cia», amb diftong castellà, en lloc de dir «in-de-pen-dèn-ci-a», amb hiat català que converteix el mot en esdrúixol i en justifica l’accent); però això no és sinó una mostra més dels efectes d’una educació on el castellà ha predominat sobre el català (el ministre Wert n’estarà content: Mas ja està espanyolitzat), un problema comú en gran part dels catalans majors de 50 anys.

Vist així, no trobo que el pas enrere de Mas sigui sorprenent; de fet, ni tan sols em sembla un pas enrere perquè no hi havia hagut cap pas real endavant (o jo no me l’havia acabat de creure): potser Mas s’havia compromès amb ERC a fer els passos que portessin a la consulta, però ell ja sabia que Rajoy no l’autoritzaria, i per això s’ha referit tants cops al «marc legal» com una condició sine qua non. El salvavides de Mas.

Pel que fa a la convocatòria d’unes eleccions en clau independentista, la cosa es presenta interessant, per no dir divertida (no voldria frivolitzar: ens hi juguem el futur). D’una banda, Mas haurà de convocar eleccions algun dia, abans que es compleixin els quatre anys de mandat: els seus assessors ja li explicaran de què cal disfressar-les per tal d’obtenir-hi els millors resultats possibles. D’una altra, ERC sap que donar suport al govern «dependentista» de Mas els passarà factura, i li’l retiraran; si ho fan abans d’aprovar els pressupostos del 2014, la situació serà ingovernable i serà ben difícil que que aquest govern pugui exhaurir la legislatura. Si ERC dóna el suport necessari per aprovar els pressupostos, ens podríem tornar a trobar, el 2015, amb una situació de pròrroga, com la d’enguany, cosa que també passaria factura a CiU el 2016 (o seria lògic que fos així; però, la major part dels votants no voten per lògica, sinó per fidelitat fanàtica a unes sigles —en això, la política sempre m’ha recordat al futbol, o a les religions).

La situació és força complexa. Com evolucionarà l’independentisme després de la Diada d’enguany? Es reforçarà davant dels titubejos de Mas i es tornarà més reivindicativa, més exigent? O es desanimarà si veu que ERC segueix el joc dels convergents? Com més s’hi acosta el dia, més important em sembla el resultat de la Via Catalana, i crec que marcarà un abans i un després, més decisiu fins i tot que el de la gran manifestació del 2012 perquè, en aquest cas, l’objectiu és encara més clar (i l’horitzó sembla més proper).

Ara sembla que Mas es desdiu (o no) d’haver-se desdit. Ja veure’m de què se’n desdiu el 12 de setembre. En qualsevol cas, no ens avorrirem amb aquest serial.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.