Diferències generacionals en el món educatiu

Dos mesos de curs donen per a molt, bo i dolent. També donen, és clar, per a reflexionar sobre el sistema educatiu, i hom es pregunta, per exemple, si l’educació dels infants ha d’estar a càrrec dels pares o dels avis: són dues opcions ben diferents.

Hom suposa que, si algú es decideix a tenir fills, també es pren seriosament la responsabilitat d’educar-los (hom és optimista de mena), i hom veu natural que els pares se n’ocupin i, fins i tot, pot entendre l’elecció de l’educació a casa (que no és legal a l’estat espanyol, però sí que ho és a d’altres estats europeus). Tanmateix, la vida laboral sol impedir aquesta opció al temps que dóna una importància major a la intervenció dels avis i, per descomptat, d’aquests auxiliars de l’educació que anomenem docents.

Tot això ve a compte de la diferència generacional que s’acumula entre professors i alumnes (i encara és major en el cas dels mestres). Així, un professor pot tenir al voltant de 50 o 55 anys i haver de veure-se-les amb alumnes de 12 que, probablement, tindran pares que encara no hauran complit els 40: més d’una generació de diferència, doncs. Com que la jubilació forçosa és als 70, podrem trobar casos de més de dues generacions, potser tres, entre alumnes i docents. És això important? Doncs, sí, en efecte: pot arribar a dificultar, fins i tot a impedir, la comunicació entre els uns i els altres.

Si em dieu exagerat serà perquè no us heu plantejat que, d’una generació a la següent (en realitat, molt abans), s’introdueixen canvis molt importants en el llenguatge i en els referents culturals (he comprovat que els meus alumnes de 12 anys no han sentit mai parlar dels germans Marx, i ni tan sols entenen el significat d’«estar fins al pirri», per posar-hi dos exemples senzills). D’una banda, l’argot infantil i juvenil canvia molt de pressa (els programes de televisió encara en són responsables; però s’hi han afegit nous factors, com els videojocs i les modes propagades via xarxes socials). D’un altra, aquests mateixos factors estan introduint nous referents, noves icones, nous símbols socials –que determinen la inclusió i l’exclusió del jove respecte al grup– a costa, és clar, de fer desaparèixer els anteriors.

Si no em creieu, podeu comprovar-ho ràpidament: mireu-vos un episodi d’una telesèrie dels anys vuitanta i compareu-la amb un altre d’una dels noranta, d’una de la primera dècada del segle i d’una quarta dels nostres dies. Si, a més a més, són sèries d’ambient juvenil (d’aquelles que s’ubiquen en instituts o escoles, o de les que narren les aventures i desventures d’algun adolescent), encara ho veureu més clarament. Ja ho sé, ja ho sé: una sèrie no és un estudi sociològic; tanmateix, els productors solen ser gent espavilada que coneix el públic objectiu, i no solen equivocar-se –pel compte que els té– a l’hora de retratar-lo. Si feu aquest petit experiment, i posant-hi totes les prevencions i cometes que vulgueu, concordareu amb mi que el jovent canvia molt de pressa en molt pocs anys.

Si tornem al món real i a l’entorn educatiu, no ens resultarà gaire difícil entendre la posició del professor, persona que ha estat formada en l’ambient acadèmic (universitari, és a dir, un món totalment desconegut per als joves amb què treballa) deu, vint, trenta anys enrere o més i que, pel simple pas del temps, va veient com es troba, cada any, un any més lluny dels seus alumnes. Quan aquesta distància supera el desnivell d’una generació, el docent ha de fer un gran esforç, si vol mantenir la comunicació amb els seus alumnes, per posar-se al seu nivell (el pas contrari és impensable i ningú no l’espera), una operació difícil que no s’ensenya en cap universitat i que cadascú intenta amb la millor de les voluntats, però sense cap preparació ni ajuda.

Si no volem que els escolars es miren els mestres i els professors com qui és mira «el abuelo Cebolleta» (quants dels meus alumnes captaran aquest referent?), o bé jubilem els nostres docents a l’edat de 50 anys, o bé en millorem els processos de formació i de reciclatge. I, no sé per què, però em sembla que la LOMCE no aposta ni per una cosa ni per l’altra (ni la LOE, ni la LOCE, ni la LOGSE, ni la LEC).

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.