12O: l’ensordidor clam de l’altra majoria silenciosa

Ahir, dia de la Hispanitat, va tenir lloc a Barcelona una manifestació en contra de la independència de Catalunya. Els organitzadors hi proposaven eslògans on hom es podia reconèixer català i espanyol a la vegada; potser desconeixen l’obra El servidor de dos amos, de Carlo Goldoni, on un criat massa espavilat tracta de servir contemporàniament dos senyors que s’hostatgen sota el mateix sostre i, com és d’esperar, els embolics i els despropòsits se succeeixen sense pausa.

Com sempre passa en qualsevol manifestació, el ball de xifres és apassionant: els organitzadors parlen de 160.000 participants; la delegació (espanyola) de govern rebaixa la xifra a 105.000, mentre que la guàrdia urbana els deixa en només 30.000. Avui, però, em sento magnànim (serà perquè és diumenge) i, tot i que 160.000 persones, en els 30.000 m2 de la plaça, surten a més de 5 persones per metre quadrat (possible, però improbable, sobretot perquè la premsa diu que no es van envair els carrils i això redueix força la superfície), em fiaré dels organitzadors.

Vull agrair-los, des del fons del cor, que hagin abandonat llur timidesa i que hagin convocat aquest acte: és positiu, molt positiu, per a la salut de la democràcia que tothom s’hi pugui manifestar, que tothom pugui dir la seva en qualsevol assumpte de la cosa pública. El concepte clàssic de democràcia invita a defensar el dret dels altres a no estar d’acord amb tu (i, per exemple, reconèixer-los els dret a expressar-se a través d’un referèndum o d’una consulta).

A més a més, sense llur veu no podríem valorar com cal els més de 1.600.000 participants a la Via Catalana (oi que em permetreu que em fiï, també en aquest cas, dels organitzadors?): una proporció de 10 a 1. Moltes gràcies, senyors organitzadors de la manifestació antiindependència, per permetre que tothom —i, molt particularment, els governs europeus— prengui nota d’aquesta proporció desproporcionada.

No voldria acabar sense donar les gràcies també, i molt efusivament, al president Mariano Rajoy, que ha tingut l’amabilitat de popularitzar el concepte de «majoria silenciosa» per valorar les manifestacions en funció, no dels qui hi assisteixen, sinó dels qui no hi assisteixen: en aquest cas, dels aproximadament 7.500.000 catalans (xifres del 2011), uns 7.340.000 no hi hem assistit (som majoria, em penso).

Confio que el president Rajoy en prendrà bona nota i ho tindrà present quan torni a parlar del procés català per la independència. Però, per si de cas no s’aclareix amb els càlculs, li’n donaré una pista: el 97,87% dels catalans no hi érem, ahir, a la Plaça de Catalunya. Segons els seus raonaments, doncs, senyor Rajoy, el 97,87% de catalans vam ser, ahir, la majoria silenciosa. Descaradament majoritària i ensordidorament silenciosa.

Ara no em vingui fent-se el sord, senyor Rajoy.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a 12O: l’ensordidor clam de l’altra majoria silenciosa

  1. Rodrigo ha dit:

    I la miopia del govern és cada cop més preocupant. No es pot tenir un govern tan testicular…

Els comentaris estan tancats.