Beques d’aire, com els bunyols

Amb les darreres retallades en educació, tothom parla de la destrucció del sistema de beques. En realitat, si el que volem és evitar la desigualtat social, posar remei a unes probabilitats baixíssimes de progrés social per als alumnes de famílies pobres (sí, pobres: cal dir les coses pel seu nom i deixar-nos estar de vocabulari ridículament correcte), amb el sistema de beques que ara mateix estan desmantellant no hi ha ni per a començar.

El sistema actual (o el sistema difunt, si voleu) es basa (o es basava) en donar uns diners a les famílies per diversos conceptes:

  • matrícula;
  • menjador;
  • transport;
  • material escolar;
  • etc.

Tot això, és ben cert, és imprescindible i ha estat un ajut grandíssim per a moltes famílies (en realitat, per a molts estudiants). Però, cal ser profundament neci (a nivell de ministre d’educació, com a mínim) per a pretendre que, amb això, ja ho hem solucionat tot.

Un alumne de classe mitjana o mitjana alta no hauria de tenir necessitat de tots aquests ajuts. Un alumne de classe baixa o molt baixa probablement no tindrà cap possibilitat d’acabar ni els estudis obligatoris si els hi traiem. Però, el fet de tenir coberts aquestes aspectes materials no suplirà altres diferències respecte al primer alumne (diferències que, al final, es tradueixen uns clars avantatges i desavantatges en funció de la classe social a què pertany l’estudiant). Per exemple, l’alumne de classe baixa o molt baixa en molts casos no trobarà:

  • uns pares que valorin els resultats en els estudis (fins i tot, es poden sentir acomplexats davant d’un fill que «sap» més que ells);
  • uns pares que l’animin a seguir estudiant;
  • uns pares que puguin entendre un comunicat del centre escolar;
  • uns pares amb uns bons hàbits de lectura;
  • uns pares que no prenguin a la Belén Esteban com a model d’èxit en la vida (bé, també hi ha famílies de classe mitjana alta que…);
  • uns pares amb una certa cultura musical o cinematogràfica;
  • uns pares que els portin de tant en tant a visitar museus o monuments històrics;
  • uns pares que els portin al teatre;
  • en alguns casos, un ordinador, una impressora, una connexió a Internet.

Podem allargar la llista en moltes direccions: hi ha moltes coses que ni el millor sistema de beques pot solucionar (perquè no hi ha cap sistema de beques que permeti millorar els pares ni la situació social de la família). Per això, si volem evitar que s’aixequin encara més barreres socials que –ai, optimistes– crèiem superades, ens caldrà lluitar per recuperar aquell sistema, modest, incomplet, sovint ineficient que els nostàlgics de l’apartheid a l’espanyola estan enfonsant.

I no hi tenim gaire temps.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.