Nadius digitals

En el meu àmbit de treball, l’educació, la referència als nadius digitals (presumptes, diria jo) és un lloc comú d’allò més freqüent: el pedagogs i molts docents tenen (tenim: jo també hi caic sovint) un optimisme tecnològic que no sabem evitar ni controlar. No és menys freqüent en la premsa «tradicional», però adobada gairebé sempre d’unes dosis d’incomprensió preocupants. Però tampoc els habituals de la xarxa n’estan exempts.

Així, no és rar que articles tan interessants, assenyats i ben documentats com De la escasez analógica a la abundancia digital: una ética de la renuncia, de Bernat Ruiz Doménech, manifestin aquest optimisme amb fragments com «Los nativos digitales no tendrán ese problema porque ya han nacido inmersos en esa tecnología y porque, además, es una versión avanzada, mucho más humana y humanizada.»

Però, contextualitzem una mica: el «problema» a què es refereix la frase és la dificultat de triar, davant la quantitat desmesurada d’informació que ens ofereix la xarxa –amb l’agreujant de l’accessibilitat immediata a cop de clic–, quina consumirem (llegirem, veurem, escoltarem, jugarem… no crec que la lletra escrita sigui la forma de presentació predominant a la xarxa avui dia). Problema que, segons Ruiz, patim els immigrants digitals (els que no riem davant del títol del programa «L’internauta» perquè vam emprar aquest mot amb naturalitat –i amb una mica d’il·lusió– fa molts anys, quan Internet era una novetat cara i escassa).

Concordo amb l’autor de l’article amb la idea que els immigrants hem patit d’aquest mal (incontinència «clicaire», si voleu) davant la quantitat d’enllaços que presenta una pàgina, i l’hem patit intensament durant els primers anys de la nostra immigració. Després, però, com ell descriu molt bé, ens hi hem anat adaptant, hem anat acceptant que no ho podem llegir tot, igual que el lector tradicional havia d’acceptar que no podia llegir totes les novetats editorials.

El meu desacord és només respecte al seu optimisme: els nadius digitals també passen aquesta etapa quan obtenen accés a Internet. Ara bé, com que hi accedeixen durant la preadolescència (cada cop més, durant la infantesa), podem esperar que, en arribar a una edat madura, hi estaran immunitzats.

A més a més, Bernat Ruiz descriu, a l’inici de l’article, la seva evolució com a lector «tradicional» i explica com va haver d’aprendre a renunciar a llegir totes les novetats editorials. Ell, però, era i és un «nadiu cartaci»: si els «nadius cartacis» han (hem) hagut d’acostumar-se a aquesta dosificació, a aquesta renúncia, ¿per què hauríem d’esperar que els nadius digitals no l’haguessin de fer, l’adaptació? (En els comentaris a l’article, Ruiz matisa la seva postura.)

Però penso que no és només l’edat d’incorporació la que marcarà la diferència entre una primera generació digital nativa i madura i la nostra, d’immigrants: el fet que, des de bon començament, la tecnologia els ha ofert l’oportunitat de generar informació i compartir-la («penjar-la») a través de la xarxa marca caràcter. La gran diferència vindrà pel fet que els que ens hi vam incorporar abans del 2000 (la data és arbitrària, no ho nego) i volíem «dir» alguna cosa en Internet, havíem de barallar-nos amb el procés de creació de pàgines web estàtiques (no existien els blogs), llibres de visita (amb una funció similar als dels comentaris del blogs, però molt més rudimentaris i limitats); havíem de «pujar» fotografies i imatges per FTP si les volíem compartir (no hi havia telèfons espavilats que les pengessin automàticament en cap xarxa social que, per cert, tampoc no existien): crear continguts era molt més costós (en temps, en dificultat tècnica) que en el cibermón que han heretat els nadius digitals.

És a dir, els nadius digitals estan acostumats a ser productors i consumidors d’informació simultàniament, i això podria donar lloc a grans canvis socials (no de bades els governs de tot el món estan posant tota mena de limitacions al que podem publicar o no a la xarxa, amb la intenció que només s’hi puguin publicar receptes de «plumqueics» i vídeos de gatets). Dissortadament, tinc la percepció que el nivell de cultura tecnològica dels nadius és inferior a la dels primers immigrants, i crec que això pot comportar algun perill (pèrdua de control sobre la xarxa).

Comparteixo, per acabar, l’optimisme de Bernat Ruiz sobre els efectes d’aquesta nova economia de l’abundància (exuberància, més bé) de la informació: acabarà creant noves formes de pensar, o de comprendre el pensament i el coneixement. Però ja veurem quines.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.