L’enigma català

Després d’una incalculable quantitat de reunions, de converses, de disputes, d’argumentacions, els partits favorables al dret a decidir es van posar d’acord, ahir, en l’enunciat de la pregunta i en la data. Sense aquestes dues qüestions resoltes no tenia sentit demanar al govern de l’estat espanyol que autoritzés cap consulta; ara, però, el govern català ja pot donar aquest pas.

En qualsevol negociació sol passar que el resultat no deixi content ningú. Tanmateix, sembla que, en aquest cas, sí que hi ha qui en pot estar satisfet: els terceraviïstes, aquells que, curiosament, s’oposen a la independència. És ben curiós que els que no han participat (o ho han fet molt minoritàriament) en les mobilitzacions pel dret a decidir hagin guanyat la batalla de la pregunta.

Perquè la pregunta és, en realitat, un enigma :«Vol que Catalunya esdevingui un estat? SÍ / NO. En cas de resposta afirmativa: Vol que aquest estat sigui independent? SÍ / NO».

Amb aquest redactat, i amb la responsabilitat per part del votant de posar les ics en els llocs adequats, la pregunta és un trencaclosques que pot generar unes quantes respostes surrealistes. Així, unint les tradicionals amb les possibles, tenim les següents possibilitats:

  1. abstenció;
  2. vot en blanc;
  3. vot deliberadament nul (substituint la papereta per un poema del rector de Vallfogona, per exemple);
  4. «Sí» i «Sí»;
  5. «Sí» i en blanc;
  6. «Sí» i «No»;
  7. «No» i en blanc;
  8. «No» i «No» (no respecta el condicional: interpreto que seria nul);
  9. «No» i «Sí» (no només no respecta el condicional, sinó que és una resposta absurda: interpreto que seria nul).

Això fa un total de nou possibilitats: no totes són igual de clares per als votants i algunes (massa) es poden interpretar de més d’una manera, la qual cosa no és gens desitjable en un referèndum. Així, mentre que les tres primeres no tenen cap misteri i no canvien respecte a cap referèndum normal (no, aquest no m’ho sembla, normal), les altres, en canvi, són una mica més complicades:

  1. SÍ. SÍ. És la resposta independentista. Però, per demanar una Catalunya independent… respecte a qui? No se’ns diu si respecte a Espanya, o respecte a Europa, o respecte a Espanya i Europa. Perquè, per aclarir-nos, ara mateix Espanya no és independent respecte a Europa, que interfereix en les seves lleis i l’obliga a canviar articles de la seva constitució.
  2. SÍ. En blanc. A veure: vostè vol que Catalunya sigui un estat sobirà; perfecte. I, després, què? Ja ho veurem? Ja ho decidirem? (Qui ho decidirà?) Li és igual?
  3. SÍ. NO. Ah, d’acord. Vol vostè un estat simbòlic, oi? Per fer bonic i prou; però, que no canviï res, no sigui que no el deixin seguir a Madrid de diputat, oi, senyor Duran? O, potser espera vostè federar-se amb una Espanya que no vol saber res del federalisme, oi, senyor Navarro?
  4. NO. En blanc. És la resposta espanyolista: atura el procés i ens quedem exactament com estàvem. Estic convençut que hi ha una part considerable de catalans que demanen la consulta per tal de poder votar aquesta opció democràticament.
  5. NO. NO. És la resposta dels imperialistes (disfressats o no de constitucionalistes: l’única diferència és si militen en el PP o en PSOE). Oi, senyora Camacho? Oi, senyor Rajoy? Oi, senyor Rubalcaba? Oi, senyor Zapatero? De fet, em penso que els imperialistes (i algun constitucionalista) encara hi notaran a faltar un «¡Por mis cojones!» i un «¡Arriba España! ¡Viva Franco!»
  6. NO. SÍ. És la resposta de la abuelita Paz i altres despistats igualment entranyables; però, també, la dels tocanassos, és clar.

Si, com seria desitjable, les paperetes es distribueixen impreses només amb les respostes acceptables (2, 4, 5, 6 i 7), el caos seria menor. Tanmateix, seria suficient com per aigualir el resultat de la consulta i dividir el vot independentista. És a dir, molts independentistes d’última hora, moguts a aquesta opció per qüestions «pràctiques», per qüestions «econòmiques», veurien la possibilitat de fer un pas enrere cap a posicions més moderades (la 5 i, sobretot, la 6). I, això, com s’interpretaria? Vegem un cas hipotètic, però tan probable com qualsevol altre:

  • SÍ. SÍ: 35%
  • SÍ. En blanc: 10%
  • SÍ. NO: 15%
  • NO. NO: 20%
  • Vot en blanc, vot nul, abstenció: 20%

Resulta que, en aquest exemple, els que volen que Catalunya esdevingui un estat sumen el 60% del vot total (i el 75% del vot emès); els que volen que, a més a més, sigui independent, es queden en el 35% (i el 43,75,% del vot emès); i els que no volen la independència també sumen el 35 % (i el 43,75% del vot emès). En canvi, els terceraviïstes, els que volen un estat, però no la independència, es queden amb un 15% del electors, però només amb un 18,75% del vot emès.

Si el resultat fos vinculant, sembla que obtindríem la declaració de Catalunya com a estat sobirà, però no la independència; és a dir, continuaríem com a part d’Espanya, però no sé veure en quines condicions: no entenc que un estat pugui continuar essent autonomia d’un altre estat, i no veig que Espanya tingui aspiracions federalistes. Però, en la pràctica, haurien guanyat els terceraviïstes o immobilistes (Sí. No), tot i haver obtingut menys que la meitat dels vots independentistes i menys que la meitat dels espanyolistes: tota una contradicció demagògica (no em veig amb cor de dir-hi «contradicció democràtica»).

Si el president Rajoy fos intel·ligent apreciaria el despropòsit potencial d’aquest test de cultura política, aquest embarbussament on s’ha suïcidat l’independentisme, i acceptaria immediatament la realització del referèndum, sense canviar-hi una coma. Però, atenció a l’inici del paràgraf: Si el president Rajoy fos intel·ligent…

Qui pot saber, però, què tramaven els líders independentistes en acceptar aquesta pregunta? Potser coneixen bé el president Rajoy i són conscients que el govern espanyol no acceptarà mai que es consulti els catalans sobre aquesta qüestió.

Potser, calculant que no s’arribarà mai a realitzar, que no ens veurem mai en la necessitat d’interpretar els resultats de les respostes a l’enigma, han preferit obtenir la foto de l’acord i lliurar-la a la consideració de la premsa estrangera. Perquè, al final, el reconeixement de l’estat català no vindrà de part del govern espanyol, sinó de potencials aliats que, en analitzar el conflicte, ja hauran arribat a entendre quins són els demòcrates i qui són els que volen aturar la democràcia fent recurs a la legalitat vigent (un postura de tradició feixista, ves per on).

Potser, en resum, hi ha algun líder independentista intel·ligent, decidit i arriscat, que no s’ha marcat com a objectiu la realització d’un referèndum, sinó l’obtenció de la independència. I potser aquest hipotètic líder independentista intel·ligent ha preferit arriscar amb una pregunta suïcida, però improbable, a canvi d’una foto i d’uns titulars de premsa que ja han posat en evidència, arreu del món, dues formes ben diferents de fer política: la catalana, estrictament democràtica, dialogant, negociadora i amb capacitat per arribar a pactes, i l’espanyola, legalista quan li convé, tancada en la seva visió del món, inflexible i incapaç de respondre als desitjos dels ciutadans.

Una pèssima pregunta, doncs; però, un acord que, només pel fet d’haver-hi arribat, pot tenir conseqüències importants. La partida no ha fet més que començar .

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a L’enigma català

  1. Retroenllaç: La pregunta és clara | Paraules sense escrúpols

Els comentaris estan tancats.