Amor i calçotets

De sobte, em vénen a la memòria els amics de la meva infantesa. En la major part dels casos, hem perdut el contacte; en altres, però, de tant en tant encara me n’arriben notícies. Tots casats; molts, separats o divorciats. Jo continuo fadrí a la tendra edat de… bé, potser no tan tendra (siguem honestos: si no se m’hagués passat l’arròs fa uns quants anys, ara no estaria fent aquestes reflexions).

La meva generació va ser educada durant les acaballes del franquisme, però vam ser massa joves com per a viure en directe –i valorar com cal– les vicissituds de la transició. La nostra va ser una educació clarament masclista: els homes havien de treballar fora de casa; les dones havien de parir fills i rentar els calçotets dels marits.

Però, vés per on, jo em vaig topar amb una mare atípica, avançada al seu temps: una mare que treballava, era mestra (cosa que també implicava tenir formació universitària en una època amb poques universitàries). I, a més a més, el meu pare n’estava ben content i orgullós, i col·laborava a casa molt més que la mitjana (la mitjana, en els anys 60 i 70, era gairebé zero). Tot aquest ambient va tenir conseqüències ben curioses en la meva educació.

A diferència de la major part dels homes de la meva generació, doncs, jo sabia cuinar moderadament bé abans dels 18 anys. Sabia fer la compra, rentar els plats i passar el motxo. Sabia engegar la rentadora i estendre la bugada (sabia rentar-me els calçotets). Sabia, resumint, gestionar la llar de manera més o menys acceptable.

Us estareu preguntat, si no heu oblidat ja l’inici de l’article, quins set sous té a veure tot això amb la meva solteria a una edat gairebé provecta. Doncs, molts, al meu parer.

Sospito que molts homes de la meva generació (com molts dels meus amics d’infantesa i com la major part de les generacions anteriors), incapaços de viure de forma independent per manca de competències domèstiques, es van veure abocats a casar-se, sí o sí (no, no és cap al·lusió al proces independentista; de fet, no sé per què ho he escrit en negreta), si volien abandonar la casa paterna (seria més correcte dir «materna», potser). Es van veure abocats a casar-se perquè els sortia més barat que llogar una assistenta domèstica per hores (o això pensaven ells). L’alt índex de separacions i de divorcis en la meva generació em reafirma en aquesta idea.

Així, si continuo solter és per una conjunció entre la bona sort i la mala sort: la bona sort de ser competent en les diverses disciplines domèstiques gràcies a l’excepcional educació rebuda; la mala sort de no haver trobat la persona adequada en el moment just. I, si no hagués estat per la bona sort, si no hagués sigut capaç de rentar-me els calçotets tot sol, potser m’hauria acabat casant, no amb la persona adequada, sinó amb la primera que hagués passat pel meu costat en el moment just (és a dir, quan era esclau de les meves hormones).

I, molt probablement, ja me n’hauria divorciat.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en contradiccions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.