100 articles, cap reflexió (o sí)

M’indica la interfície del WordPress que he arribat als 99 articles en Paraules sense escrúpols; el següent –és a dir, aquest– serà el que en fa 100. En aquests casos, l’autor acostuma a reflexionar sobre el que ha fet i no ha fet al llarg dels noranta-nou anteriors, si ha publicat o no el que volia, si ha assolit o no els objectius que s’havia marcat: pura retòrica hipòcrita. En realitat, el que solem trobar-hi és simple autobombo, maquillatge i justificació dels errors comesos i sobrevaloració de la feina feta.

No patiu, no serà el meu cas: no penso insultar la intel·ligència dels meus escassos lectors, us considero més que capacitats per a formar-vos la vostra pròpia opinió sobre els meus escrits (irregulars en el temps, en contingut i en destresa, ai las) i no penso intentar modificar-la. Si encara teniu la paciència de llegir-me, ja em puc sentir més que satisfet.

En lloc, per tant, de l’autobombo acostumat, voldria obrir, amb aquest article «centenari», una nova categoria que reculli referències a altres blogaires que, d’una manera o d’una altra, m’inspiren, em sorprenen, em descobreixen nous mons o noves maneres d’interpretar el món. Són els meus mestres en aquesta curiosa activitat i així és com vull anomenar la nova categoria, «mestres», que s’afegeix a les quatre que venia emprant fins ara al blog (contradiccions, invencions, traduccions i homenatges).

Crec que reconèixer aquest deute és el mínim que puc fer, ja que, sovint, si publico alguna cosa, és a partir del que ells m’han suggerit. A més a més, això forma part de l’essència de la xarxa: enllaçar aquelles pàgines –aquells autors– que ens agraden per tal de compartir-les amb els nostres lectors; al final, tothom hi surt guanyant.

Començo la sèrie presentant una mestra blogaire, Verónica del Carpio, advocada i professora de dret civil. A través dels seus articles vaig descobrint l’enrevessat món legislatiu, on l’absència o la presència d’una coma pot canviar la interpretació d’una llei (sí, d’aquelles lleis que tothom ignora, però que afecten a tothom).

Els temes que tracta són densos, complicats, exigeixen entrar molt en el detall; d’aquí que els seus articles siguin, en general, llargs, plens de cites i plens d’aclariments. Tanmateix, els amaneix amb sentit de l’humor, amb cites literàries o cinematogràfiques, amb fotografies molt ben escollides, de tal manera que aconsegueix suavitzar-nos-en molt la lectura. El més important, però, és la manera com aquests temes ens afecten.

Per exemple, i per tocar-ne només un –que l’autora tracta sovint–, el de les tasses judicials: si no hagués estat pels seus articles jo no m’hauria assabentat que la justícia ha deixat de ser gratuïta, que ara ens tocarà pagar abans de reclamar, per exemple, si hem estat víctimes d’una hipoteca abusiva. Recordeu haver sentit parlar de la justícia universal? Doncs, a banda de la del judici universal, ho tenim difícil (i això, per als que hi creuen, encara trigarà).

Del Carpio, però, no es limita al blog: també és una activíssima twittaire que, entre altres coses, desglossa piulada a piulada la lletra petita dels BOE: gràcies a ella he descobert, entre altres coses, que el govern té per costum publicar lleis de cara al cap de setmana, quan s’espera que ningú no llegirà el butlletí, i que solen les més negatives per a la societat (retallades de tota mena de drets, sobretot).

L’article que m’ha decidit a parlar-ne i a iniciar aquesta sèrie porta per títol No me lea en twitter aunque haya poco foco y mucho flu. Es tracta, entre altres temes, d’una reflexió sobre l’ús que estem donant a aquesta eina prodigiosa que són les xarxes socials (tan prodigiosa com els blogs, o el correu electrònic, o els xats, o com la xarxa en general). L’autora valora el que pot aportar (i aporta, en part) com a eina informativa que dóna a conèixer les notícies silenciades pels mitjans de comunicació (és a dir, pel sistema), i ho contraposa a l’ús majoritari per a la difusió de bajanades insubstancials i rumorologia vària. No us en vull explicar més perquè no us vull espatllar el plaer de llegir-lo, però al·lusió als professionals del periodisme de Canal 9 m’ha semblat d’allò més oportuna.

Paga la pena fer-hi una ullada, sobretot si us preocupen les manipulacions que està fent el govern a espatlles del poble disparant-nos una llarga sèrie de lleis clarament repressores i antisocials.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en mestres i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.