Islàndia, Catalunya i les rareses de la premsa

Fa uns anys, no gaire, Islàndia va viure una autèntica revolució anticapitalista que, curiosament, va ser silenciada i amagada. Davant d’una situació de bancarrota total, els islandesos van enderrocar el govern i en van elegir un altre que es va negar a pagar el deute del país a la banca estrangera: tot un cop d’estat contra el sistema neoliberal.

Tanmateix, aquesta revolució va ser amagada: la televisió no en parlava, ni la ràdio; la premsa no en deia res. Va ser a través de les xarxes socials (Twitter sobretot, en el meu cas) que ens en vam assabentar. Els autors amb consciència social i informació –no sempre de primera mà– en parlaven i, així, a poc a poc, un part de la nostra societat en va tenir notícia.

El procés català, en canvi, no ha trigat gaire en saltar a primera plana. De fet, de sempre hem estat coneguts arreu del món occidental com una comunitat amb característiques i personalitat pròpies que no se sentia gaire a gust dins d’una Espanya ancorada en el segle XIX.

Tanmateix, va ser a partir de la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012 que la presencia catalana als titulars d’arreu del món van ser una cosa habitual, gairebé diària. I, des de l’acord sobre la pregunta i sobre la data de la consulta, encara més. Però, per què aquestes diferències en el tractament mediàtic? No tindria més lògica que la premsa internacional s’interessés pel que passa a un estat, Islàndia, que no pas a una «regió» (és així com ens veuen) dins d’un estat?

Si ho pensem bé, la independència de Catalunya podria engegar un procés general, amb efecte dòmino, que animaria els bascos a seguir la mateixa senda. Però, també, a altres parts d’Europa ens podrien imitar: potser els bretons, potser els flamencs. El cas d’Escòcia és, en aquest aspecte, molt similar al nostre, i tampoc no ha estat silenciat.

En canvi, la revolució islandesa no afectava de cap manera l’equilibri territorial europeu, no modificava fronteres, no amenaçava amb treure ningú de la Unió Europea o de l’OTAN. I, tanmateix, va ser aquest conflicte el que va ser silenciat per la premsa internacional. Per què? Per què es van mantenir amagades durant mesos les imatges dels islandesos que es manifestaven contra un govern que els havia venut a mans estrangeres?

La diferència, crec, està en els adversaris definits pel conflicte. En els casos de Catalunya i Escòcia, els adversaris són estats europeus. En el cas d’Islàndia, però, l’adversari és la banca internacional, el sistema capitalista encarnat en euros (o en dòlars, m’és igual): els islandesos s’havien oposat al sistema i l’havien desafiat en negar-se a pagar aquells deutes internacionals que els haurien hipotecat per sempre més.

Em temo, doncs, que el silenci al voltant de la revolució islandesa és una prova palpable (una més) de qui mana realment en el món actual. No són els estats, i no és, a casa nostra, la Unió Europea. És, senzillament, el capital, la banca, l’autèntic govern sense fronteres, sense estat, sense bandera i sense sentiments. Sense sentiments, perquè el capital no té ciutadans: té capitalistes, té magnats, sovint desconeguts, sense més impuls que la cobdícia i sense més desig que continuar manipulant els governs (titelles, titelles!) per seguir engreixant a costa dels pobres que encara ens empassem això dels governs i dels governants i de les lleis.

Un silenci, el de la premsa internacional, que parla ben clar i que ens avisa de fins a quin punt ens en podem fiar. Dissortadament.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en contradiccions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.