La pregunta és clara

Tot i no tenir televisor, m’ha arribat (quantes hores de tele m’estalvio gràcies al Twitter!) que el president Mas, anit, en no-sé-quin programa, va mantenir que la pregunta era clara i que l’havia entès tothom. Ja ho vaig dir, jo, que era clara, clara com l’aigua, quan en vaig parlar a L’enigma català el passat 13 de desembre, on vaig descriure les 9 posicions diferents que s’hi poden aplicar i on vaig fer un primer càlcul —molt rudimentari, és cert— sobre la dispersió del vot sobiranista. I molts més, i amb més coneixement de causa que jo i millor informats, també la veuen clara.

Igual de clar ho veia José Juan Toharia, en Consulta en Cataluña: «Y el ganador es…» publicat a El País.es el 14 de desembre, quan explicava (el destacat en negreta és meu, en aquesta cita i ens les següents):

En el caso de la primera pregunta (“¿Quiere que Cataluña sea un Estado?”), —pregunta ambigua, que lo que sugiere de forma más inmediata es la independencia, pero sin cerrar la puerta a otras interpretaciones menos tajantes, presumiblemente de corte federalista— […].

Igual de clar ho veia Ismael Peña López, en Dos preguntas para consultar, ninguna pregunta para decidir, publicat a ICTlogy el mateix dia que l’anterior, quan es plantejava com de fàcil seria caure en el vot nul, i com de difícil seria posar-se d’acord sobre la manera correcta de computar-lo:

Más complicado todavía es evitar el voto nulo. Dado que la segunda pregunta está condicionada a la respuesta (afirmativa) a la primera, en sentido estricto solamente deberían responder a esa segunda pregunta los que hayan respondido que sí a la anterior. En sentido estricto, todo aquel que responda no a la primera pregunta y responda también a la segunda debería ser un voto nulo. Ahora bien, ¿voto nulo en la segunda pregunta (manteniendo válida la primera)… o en toda la consulta? ¿o que solamente sea voto nulo el que vote no+sí (por ser… “inconsistente”) y damos por bueno el no+no por ser congruente?

Igual de clar ho veia Andreu Barnils, en Tens la mosca al nas? Sí – Sí, publicat a VilaWeb, del 15 de desembre, que resumia, així de magistral, els quatre riscos que hi detectava:

En resum, els quatre riscs que hi veig són aquests. Primer, la pregunta permet que ningú arribi al 51%. Abans no passava. Segon, potser el sí perd vot per culpa de la dispersió. Poc vot, però anem tan justos, que pot ser letal. Tercer: no sabem quin tant per cent permet de guanyar. I quart, pot guanyar una opció que no sabem què vol dir.

Igual de clar ho veia Joan Ramon Resina, en El llistó més alt que no calia publicat a VilaWeb el 16 de desembre, on exposava el seu estupor davant del triomf, rotund, del federalisme de Navarro i del terceraviïsme de Duran amb l’enunciat de la pregunta:

Confesso que quan vaig assabentar-me’n vaig pensar: són bojos, aquests catalans! Els partits independentistes, l’ANC, Òmnium, CDC, s’han passat mesos blasmant el federalisme de Navarro i el terceraviïsme de Duran, per acabar fent-los joc amb una interpel·lació que ineluctablement registrarà el màxim nombre de vots en la hipotètica consulta.

Al llarg de l’article, Resina mostra amb claredat com de probable i de previsible seria –si es produeix la consulta amb aquest joc de paraules per pregunta– la desfeta de l’independentisme, i deixa ben clar quin en seria l’abast si s’arriba a produir:

I qualsevol intent d’interpretar favorablement un resultat insuficient del sí sumant-hi matisos de patriotisme descafeïnat o de federalismes fantasmals seria letal per a la causa catalana. La malmetria durant molt de temps, i l’enviaria fora de l’abast de l’actual generació.

I, evidentment, ho no m’he llegit tota la premsa dels darrers dies: d’opinions com aquestes en trobareu moltes més.

Tal com s’ha plantejat, doncs, la pregunta, tot em porta a pensar que l’única esperança dels independentistes seria que no se celebrés la consulta, ja que això permetria, en algun moment, intentar una declaració unilateral d’independència –amb conseqüències difícils de preveure, és cert. Però, com hem pogut arribar a aquesta situació, després de la manifestació de l’11S del 2012? Com hem pogut arribar a aquesta situació després de la via catalana per al independència?

Si aquesta fos la novel·la d’algun escriptor nòrdic, al final, un periodista de vida aventurera i amistats perilloses acabaria descobrint:

  • que als polítics professionals catalans no els havia fet gens de gràcia que el poble els marqués el camí, que els exigís prendre aquestes decisions;
  • que, per escapolir-se de la voluntat del poble, havien articulat tot un engany on el president Mas i el diputat Duran havien interpretat un teatrillo sobre una divisió inexistent amb la idea de pactar, al final, aquesta pregunta-quiniela impossible d’encertar;
  • que el president Rajoy hi havia jugat, també, un paper per tal de tenir enganyat tothom –sobretot, per tal de despistar els autèntics independentistes que pogués haver-hi al Parlament de Catalunya– escenificant una negativa numantina per tal que els negociadors creguessin que la consulta no es realitzaria mai i que, en el fons, la pregunta no tenia cap importància;
  • que el president Rajoy havia pactat convocar eleccions anticipades, aprofitant el llarg termini que oferia la data de la consulta, amb la idea de perdre-les –de tota manera, ja tenia difícil guanyar-les– i deixar que un altre president, que no s’hagués manifestat amb tanta tossuderia, pogués trobar la manera d’autoritzar la consulta i, finalment,
  • portar el catalans a un referèndum vinculant que, gràcies a l’aparició de la tercera via en l’enunciat de la pregunta –una tercera via que el poble català no havia demanat–, gràcies a la facilitat perquè s’hi produís vot nul i gràcies a la dificultat per interpretar-ne els resultats acabaria servint per a tot el contrari del que estava previst: per a sentenciar la mort definitiva de Catalunya, absorbida per sempre més per l’imperi espanyol (i, per a acabar-ho d’adobar, amb una consulta pagada amb els diners de Catalunya, dels catalans, prestats per l’estat central, a qui Catalunya els hauria de retornar amb interessos).

De manera que, sí, president Mas, té vostè raó: la pregunta és clara, la pregunta és clarament una trampa. Però encara no tinc clar per a qui (confesso que no escarmento, que continuo tenint el vici de l’optimisme). Enhorabona, perquè la pregunta és tan clara que encara no sé si heu entabanat al govern espanyol, portant-lo a un atzucac, o a tots els independentistes catalans, portant-los a l’atzucac contrari: Maquiavello se n’hauria sentit orgullós.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en contradiccions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.