Decisions impossibles

Quan no coneixem gairebé res de la vida –i, a més a més, ens creiem que ho sabem tot– és quan ens toca prendre les decisions més delicades, aquelles que, molt probablement, marcaran el nostre futur professional o familiar, vital; les que, en definitiva, ens aproparan o ens allunyaran de la felicitat.

Quan gairebé no coneixem les nostres capacitats, quan encara no s’han perfilat els nostres gustos o les nostres dèries, ens veiem obligats a decidir què volem ser de grans, és a dir, què volem estudiar, a què ens volem dedicar professionalment.

Quan confonem les hormones amb l’amor, ens comprometem a relacions (en teoria) fins que la mort ens separi. Quan desconeixem el sentit de la responsabilitat, la societat ens impulsa a formar una família.

A més a més, quan desconeixem el món, si l’ambient que ens envolta ho porta, podem acabar renunciant-hi i fent allò que anomenen vida religiosa. Quan no tenim formació per entendre les fal·làcies teològiques, podem decidir lliurar la nostra vida a un amic imaginari.

Vist així, obligats a planificar les nostres vides en plena adolescència (etapa que cada cop sembla que duri més), és un miracle que algunes persones arribin a ser felices. Que ho siguin la major part o és hipocresia o és autoengany.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.