Cultura digital

Si hi ha una característica que ha marcat i marca l’evolució de les societats occidentals durant els darrers 20 o 30 anys, aquesta és, sens dubte, la digitalització de totes les activitats: processos de producció, informació pública o privada, oci… Avui dia, no es pot parlar de novetat sinó s’hi afegeix l’adjectiu «digital».

Tanmateix, i a pesar de la invasió de d’ordinadors, telèfons espavilats i xarxes socials en les nostres vides, la immensa major part dels ciutadans tenen (tenim) un desconeixement preocupant dels conceptes bàsics d’aquestes tecnologies. Potser direu que això és normal, que, quan els adults actuals estudiàvem, totes aquestes coses no es podien aprendre en les escoles perquè ni tan sols existien: d’acord, ho admeto. Però, això no és raó suficient perquè tots aquests adults —que es passen el dia contant intimitats a través de Facebook o de Twitter— no es molestin en informar-se’n per iniciativa pròpia.

Durant aquesta darrera setmana, per exemple, m’he trobat amb dos casos de desconeixement digital que, potencialment, m’han semblat perillosos. Reconec que el primer és una mica més complex; però, el segon, en comparació, és d’una senzillesa esfereïdora.

El primer cas es refereix a una aplicació de comunicacions anomenada Telegram que ha començat a fer-se popular; ha basat la seva estratègia de màrqueting (tot i ser gratuïta, deixeu-me emprar aquest terme) en dos aspectes que la distingeixen de l’aplicació que ara mateix lidera aquest segment (WhatsApp): el xifrat totes les comunicacions (que només l’emissor i els receptors podran llegir) i el fet de ser programari lliure.

Es tracta, doncs, de dos conceptes bastant populars, però, ai las, força complexos. Per què, a veure, qui, sense ser un professional de la informàtica o un usuari avançat, podria explicar les diferències entre xifrat simètric i xifrat asimètric? Qui —amb les mateixes limitacions del punt anterior— podria citar i explicar els quatre punts que defineixen el programari lliure i esmentar tres llicències que garanteixin aquesta llibertat? Però les complicacions no acaben aquí: qui —amb les mateixes limitacions de les dues qüestions anteriors— pot explicar en poques paraules en què consisteix un sistema client-servidor? Doncs tot això és el que cal comprendre per valorar adequadament la seguretat i la privacitat que realment ofereix Telegram. I és llarg d’explicar.

(Fa una estona he trobat una entrevista a Pavel Durov, creador de Telegram: hi explica clarament que la part del servidor encara és tancada. En primer lloc, m’alegro de l’aclariment, que posa les coses al seu lloc i em dóna una bona impressió sobre les intencions del projecte; en segon lloc, espero que aquesta informació es difongui i desitjo que els usuaris l’entenguin perquè valorin adequadament el que fan si decideixen instal·lar-se-la. Per cert, jo la tinc instal·lada i, de moment, penso continuar emprant-la.)

El segon exemple és una mica més senzill, però no per això menys preocupant.

Després de les darreres agressions a la llengua catalana —sobretot al País Valencià, amb el tancament de les emissores de televisió i de ràdio tant de Radio Televisió Valenciana com de TV3—, molts hem rebut amb il·lusió la notícia d’un nou projecte d’emissora de ràdio global, laradio.cat; global en un doble sentit: de producció, ja que aspira a tenir delegacions i estudis al llarg de tot el territori lingüístic, i de recepció, ja que pretén difondre’s a través d’Internet. La notícia em va alegrar i em va encuriosir. Tanmateix, en fer una ullada a la seva web, em vaig sentir força decebut, ja que presenta, en la meva humil opinió d’usuari de la xarxa, algunes incongruències i algun problema greu. Suposo, però, tractant-se d’un projecte en una fase tan primerenca de desenvolupament, que no trigaran a adonar-se’n i a resoldre’ls.

D’una banda, han bastit una pàgina d’entrada rica en efectes visuals, però amb alguns inconvenients (al meu entendre):

  • algunes combinacions de colors (lletres blanques sobre fons violeta) fan de mal llegir;
  • la major part dels enllaços, que prometen informacions diverses, porten al mateix document de descripció general;
  • no existeix (encara) el típic i fonamental apartat «Qui som»; de fet, l’enllaç «Presentació», on esperava trobar aquesta informació, us envia al mateix document de presentació general de la restat d’enllaços (el «Qui som» es troba, en certa mesura, en un dossier en PDF que podeu descarregar des de la mateixa pàgina d’entrada: simplement, no l’han situat on hom la sol situar i on jo esperava trobar-la);
  • no hi ha a la vista (o està molt amagat: jo no l’he trobat) cap correu de contacte; de fet, sembla que l’única via de comunicació ara per ara sigui el compte a Twitter, @laradiopuntcat; també és probable que, de moment, no disposin de recursos per a respondre un hipotètic allau de missatges i hagin preferit deixar-ho per a més endavant.

Tot això, però, són petits problemes que, n’estic segur, no trigaran en resoldre. Tanmateix, n’hi ha un altre que em sembla molt més greu i que em resulta incomprensible en un projecte on la xarxa representa un paper essencial.

Laradio.cat pretén finançar-se a través del micromecenatge, a partir de petites subscripcions de 2 € al més. La idea, que fa temps que s’aplica amb èxit en altres projectes, em sembla particularment adequada per als mitjans de comunicació. El problema qui hi veig és que la pàgina que recull les nostres dades personals i bancàries no és el que s’entén per una pàgina segura: no comença amb https (s de seguretat —però tampoc no ens hi podríem fiar al 100%: no existeix cap sistema absolutament invulnerable), sinó amb http, el que vol dir que les nostres dades es transferiran sense xifrar (en text pla), de manera que podrien ser interceptades i llegides i, potencialment, utilitzades per a buidar el nostre compte.

A veure si s’entén: fins i tot amb Twitter, quan envieu un acudit o una fotografia irrellevant, esteu fent servir una connexió «segura» https; i, en canvi, aneu a confiar les vostres dades bancàries a una connexió insegura? Es tracta una de les primers recomanacions de FACUA: no donar aquesta classe de dades si no és a través de pàgines segures (pàg. 33).

Em sorprèn (i confesso que em decep) que projectes com aquest tinguin tan poca cura en el tractament de les dades dels qui els voldríem ajudar (espero que ho solucionin aviat: jo vull fer-hi la meva aportació, tot i que no escolto gaire la ràdio).

El que més m’alarma, però, no és el desconeixement general respecte a aspectes bàsics de seguretat de la xarxa, sinó la desídia i el desinterès de gran part de la societat envers els perills que comporta perdre el control del major avanç tecnològic de la humanitat. I em terroritza veure que aquesta desídia i aquest desinterès no són un cas aïllat, sinó que també s’apliquen a la gestió de la societat en general (allò que hom anomena política): la mateixa desídia i el mateix desinterès que, units a l’acceptació acrítica dels fets consumats, ens porta a ser governats per bandes d’ineptes i de corruptes que ens porten sense remissió, aquests sí, cap a la més negra edat mitjana tecnològica.

La solució, però, és ben senzilla (ehem…): informeu-vos-en i no deixeu les vostres vides ni les vostres dades en mans del primer desconegut (o polític) que us les demana.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en invencions i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Cultura digital

  1. Lompa ha dit:

    En el segon cas, el fet de no tindre https es pot deure a la falta de diners. Tindre un certificat https no és barat (sobre els 85€/any si només certifiques el domini, el més bàsic).

    En aquest cas, el que es fa és utilitzar PayPal o altres mètodes de pagament (com Google Wallet) que et solucionen una mica per sobre el fet de fer pagaments sense un entorn segur. Crec que aquesta hauria estat la opció més viable.

    Com molt bé comentes, la gent no acostuma a mirar-se com és la seguretat d’una web, però si que s’alerten molt fàcilment. Si configures la pàgina amb https però no tens el certificat salta un avis quan vols entrar (normalment els navegadors ens avisen amb una pantalla completa i mostra molts signes d’alerta). La pàgina és (molt) més segura, però dona la impressió a l’usuari comú de tot el contrari. Suposo que ha estat aquesta la opció que han acabat triant per poder recaptar diners fàcilment. Ja que la majoria de persones que estan interessades son gent de mitjana edat on prefereixen ficar la conta bancaria a usar un mètode com PayPal que comporta més passos a fer per tindre el mateix resultat sense saber el que realment comporta.

    Els usuaris sempre obtén pel camí més fàcil, però fer-ho segur recau en la gent que fa el producte.

    Això també diu molt del moviment que vol promoure aquesta Ràdio, si els usuaris n’estan acord, però tampoc s’han parat gaire a intentar veure més enllà del que els hi mostren, podríem dir que és un problema de desinterès molt greu, no només en les dades personals que usem en Internet, sinó que parlaríem de que s’escull als nostres representants perquè aquests ens ho ha demanat i li hem donat sense pensar-hi en cap moment.

    Al meu veure, és un problema de comoditat que ens ha conduit en part el món tecnològic, preferim creure’ns una critica sobre un producte que criticar-ho nosaltres mateixos. I crec que amb això ja ho he dit tot.

    • Tens raó: quan surt el missatge dels certificats, l’usuari bàsic s’espanta :-D . Espero que els responsables d’aquest projecte tan interessant ho resolguin aviat d’una manera més segura i, al mateix temps, senzilla.

      Ai, la comoditat, la comoditat…

Els comentaris estan tancats.