L’entrevista que no vaig veure

Diumenge es va televisar una entrevista que, com és natural, no vaig veure. I no perquè el fet de no tenir televisor sigui cap impediment (l’hauria pogut veure per Internet, és clar), sinó perquè no m’interessava gens ni mica el que poguessin dir ni l’expressident Gonzàlez ni el president Mas: del primer, ja coneixia la negativa absoluta, l’argumentació basada en la supremacia de les lleis per damunt dels principis democràtics i el discurs de la por; del segon, encara penso que no té cap interès real en la independència i que només està fent veure que dóna passos en aquest camí per tal de conservar el suport d’ERC.

D’altra banda, poc o gens em poden fer canviar d’opinió el que puguin dir aquests dos senyors o qualssevol altres: calculo que porto més de vint anys acaronant la possibilitat de la independència de Catalunya, i més de set cercant-ne informació, pensant-hi i reflexionant-hi: per què em plantegés canviar d’idea, Jordi Évole hauria d’haver entrevistat el senyor Rajoy i el senyor Rubalcaba i,  aquests dos, agafats del bracet, haurien d’haver declarat públicament el compromís de treballar, de forma immediata i urgent, en una nova constitució espanyola republicana, federal, plurinacional, multilingüista, socialment justa i rigorosament laica que garantís la democràcia directa (amb escons repartits de forma proporcional pura; amb escons en blanc per representar els vots en blanc, i amb referèndums setmanals per aprovar tots i cadascun dels projectes de lleis aprovats als parlaments, com fan a Suïssa) i l’administració transparent (i això inclou la publicació detallada de les balances fiscals).

És a dir: que no.

Però no vaig a repetir la llista dels greuges que Catalunya ha rebut i rep d’Espanya: els independentistes ja estem tips de repetir-los i d’escoltar-los, i els espanyolistes la neguen de pla, de manera que, com a via d’argumentació, és una doble pèrdua de temps (Javier Cuchí ha descrit l’entrevista com un «diálogo de sordos», i m’ho crec: tota la comunicació entre independentistes i espanyolista sembla abocada a aquest atzucac). No vaig a parlar de la Constitució, ni de si les lleis estan per a servir a la democràcia o si la democràcia s’ha de limitar a allò que dicten les lleis (potser un altre dia). No parlaré, tampoc, del que senten o desitgen els catalans, perquè no tinc el gust de conèixer-los a tots i tots coneixem ja els resultats dels sondejos d’opinió (i només donem crèdit als que fan triomfar la nostra, és clar). Parlaré només del que jo sento i desitjo.

A hores d’ara, ni crec en Espanya, ni confio en Espanya, ni espero res bo d’Espanya. Diu el refrany castellà que «el gato escaldado, del agua fría huye» i, amb la part de memòria històrica que m’ha tocat anar construint-me al llarg dels anys, n’estic més que escaldat (us n’estalviaré els detalls, perquè cada u en té els seus; només us diré que, gràcies al sistema educatiu espanyol, vaig ser analfabet en la meva llengua fins als 27 anys –i perquè jo mateix em vaig preocupar per solucionar-ho– i que, com a bon valencià, he rebut la meva dosi d’insults i de menyspreu per expressar-me en la meva llengua –cal que us recordi el desmantellament de Canal 9 i els atacs a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua?).

Davant de tot això, la independència, per a mi, no és una qüestió de nacionalisme més o menys nostàlgic, més o menys fantàstic, més o menys romàntic, utòpic o bonista (sé molt bé que els primers vint anys –com a mínim– seran un merder i un seguit de pals a les rodes, i que la rancúnia espanyola no s’apagarà abans de 400 anys: fixeu-vos que encara viuen de cul a Portugal, ignorant-lo tant com poden –i encara sort que no és tan petit com Gibraltar, que, si ho fos, també mirarien de bloquejar-li la frontera quan volen despistar els ciutadans sobre retallades o sobre pujades d’impostos).

Per a mi, que Catalunya sigui independent és una qüestió de supervivència –o de voluntat de supervivència. És, ara per ara, l’única via possible (no dic fàcil) per escapar a la corrupció endèmica, d’arrel franquista, que ofega les administracions espanyoles (no dic que no hi hagi corrupció a les administracions catalanes, ni que aquesta no tingui, també arrel franquista; tanmateix, em sembla que seria més fàcil desempallegar-nos-en si assolim la independència).

És l’única manera de donar una oportunitat de supervivència a la nostra llengua (la resta de trets de la nostra cultura, ai las, estan folcloritzats, que és com dir esclerotitzats); és la millor via per a evitar seguir el camí valencià d’aculturació (si aquesta no és, ja, inevitable) i de pèrdua d’identitat.

És l’única manera de prendre les regnes del nostre futur econòmic (i no tinc clar que, en aquest aspecte, continuar dins de l’Europa de la troica i de la Merkel representi cap avantatge: Suïssa no està a l’euro ni a la UE i no li va tan malament).

Per això, vull votar, com tants altres catalans que també volen votar. Perquè, mal que els pesi als Gonzàlez, als Aznars, als Rubalcabas i als Rajoys, els catalans som de tarannà pacífic i democràtic (potser perquè hem tingut la sort de perdre moltes guerres i alguna lliçó n’hem aprés) i no volem una independència pagada a preu de sang. Però potser ells sí que estan disposats a pagar aquest preu per una Espanya indivisible i per un poble català presoner; potser ells sí que prefereixen una Espanya unida i sagnant; potser estan tan acostumats a la dialèctica de l’ETA i dels GAL que no saben trobar cap forma civilitzada de fer les coses i per això no entenen el nostre desig democràtic.

Que s’ho facin mirar mentre els diem adéu.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.