Diferències entre català i valencià

La publicació en la web del Diccionari normatiu valencià (d’ara endavant, DNV), que representa dotze anys de treball de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, és motiu d’alegria. En primer lloc, perquè, després dels atacs que aquesta institució ha rebut per part de diversos membres del govern valencià, la sensació era que aquesta obra no veuria mai la llum. Crec que la premsa descriu la decisió de l’AVL com una mostra de rebel·lia; però, mentre no es demostri el contrari, jo ho veuré com una mostra de convicció científica (cosa molt més important en la meva escala de valors).

En segon lloc, els estudiosos del català disposem, des d’ara, d’un nova eina de treball i de recerca (en tant que resumeix les investigacions dutes a terme per l’entitat). I, a més a més, feta des del punt de vista valencià —del què sempre anem una mica escassos—; és, doncs, magnífic que aquest diccionari s’uneixi al Diccionari valencià  —publicat per Bromera—, i al Diccionari General de Francesc Ferrer Pastor —editat per Denes.

Però, a més a més, ens ofereix l’oportunitat de comprovar que els diccionaris no tenen res d’avorrit, sinó que ens poden proporcionar hores i hores de diversió. No, no m’he tornat boig; de fet, la «inspiració» me l’ha proporcionada l’agudesa de Quim Monzó quan ha començat a piular pel Twitter algunes de les definicions que el nou diccionari conté. Jo, en canvi, he triat un altre mètode: comparar algunes entrades entre els dos diccionaris normatius (poques llengües de les dimensions del català tenen el luxe de tenir dos diccionaris normatius): el de l’AVL i el l’IEC. I m’ha resultat ben curiós.

La primera prova ha estat el mot treball (desagradable, ja ho sé). La primera accepció de la definició del DIEC —breu, però doble— ve seguida d’una llarga llista d’exemples:

1 1 m. [LC] Acció de treballar, esforç sostingut. Un treball físic, intel·lectual. Un treball ben pagat, mal pagat. Ésser molt cansat un treball. Els fruits del treball. Posar-se al treball. Ja va bé de descansar una estona després de quatre hores de treball.

En canvi, fixeu-vos ara en la primera accepció que en dona el DNV:

1.m. Acció de treballar.

Més breu encara que l’anterior i sense cap exemple: potser el treball no és un tema important per als valencians? Intentem no extreure conclusions precipitades i mirem, dins de la mateix entrada, l’accepció més estrictament laboral; com abans, fixeu-vos en els exemples que en dóna el DIEC:

1 2 m. [LC] Allò en què hom treballa. Donar treball als obrers. Cercar treball. Un obrer sense treball.

Observeu que els dos primers exemples ens mostren un món on els treballadors treballen. Fins i tot, si voleu, hi podem captar un aire liberal: algú (el patró, evidentment) dóna treball als obrers, gairebé com qui els fa un favor, i algú (l’obrer, naturalment) cerca treball.

En canvi, compareu-ho amb el món que descriuen els dos exemples que en dóna el DNV:

3.m. Ocupació, faena. S’ha quedat sense treball. A quina hora ixes del treball?

En el primer exemple, el treballador s’ha quedat sense feina i, per tant, ja no treballa (potser perquè el diccionari valencià ha estat redactat en època de crisi laboral, amb altes tasses d’atur, a diferència del DIEC?). En el segon exemple, en canvi, la idea és sortir, acabar de treballar i marxar: diríeu que el DNV transmet una idea positiva de treball?

Com que no és cosa d’afirmar alegrement que els valencians som (sí, jo també sóc valencià) poc aficionats al treball, intentem aclarir els dubtes consultant el concepte contrari: festa. Què ens en diu el DIEC?

1 1 f. [LC] [RE] Dia que l’Església destina a celebrar Déu, la Verge Maria i alguns sants. Aquest mes hi ha cinc festes: quatre diumenges i el dia de la Mare de Déu. Els diumenges i totes altres festes. El Corpus és una festa mòbil. Festa de precepte, de guardar.

La visió que ens ofereix el diccionari català en aquesta entrada és marcadament cristiana, tant en la definició com en els exemples. En canvi, el diccionari valencià no sembla estar explicant del mateix concepte:

1.f. Conjunt d’actes amb què es commemora un fet important del passat o se subratlla la transcendència d’un fet actual. La festa del 9 d’Octubre. Festes de Moros i Cristians.

Fixeu-vos-hi: cap referència directa al concepte cristià de festivitat. A més a més, el primer exemple és totalment laic (la commemoració de l’entrada de Jaume I en la ciutat de València). Les festes de Moros i Cristians, d’altra banda, només en algunes poblacions estan relacionades amb la diada de sant Jordi, però, en realitat, no tenen cap característica religiosa (les podríem definir com una mena de carnaval monotemàtic i no ens equivocaríem gaire). Tanmateix, no és que la visió religiosa de la festivitat hagi desaparegut del diccionari valencià: en realitat, ha quedat postergada a l’accepció 4 —en efecte, ho heu entès bé: se li ha tret importància, i molta.

I, tot això, com ho podríem interpretar? Seria lícit pensar que, en el diccionari català, ha predominat una visió democristiana (o liberal, si recordem la definició de treball), mentre que el diccionari valencià ha caigut sota les urpes d’una colla de republicans ateus amb cua i banyes (tal com els representava el franquisme)?

Crec que podem dilucidar-ho si acabem aquesta petita excursió semàntica revisant un altre concepte teològic: el de pecat. Què en diu el DIEC?

1 m. [LC] [RE] Transgressió de la llei de Déu o d’un precepte de l’Església. Pecat venial. Cometre un pecat. Fer pecat. Confessar els seus pecats. Absoldre algú dels seus pecats. Penedir-se dels seus pecats. Estar en pecat. No tenir culpa ni pecat d’una cosa. Pecat confessat és mig perdonat. Qui ha fet el pecat que faci la penitència.

Com veiem, la definició sembla extreta directament del catecisme oficial de l’església catòlica. De fet, la referència a «l’Església», en majúscules i amb l’article definit dóna a entendre que només hi ha una «Església» possible i que el lector sap molt bé quina és. A més a més, els —molts— exemples citen altres conceptes, com confessió i absolució, que crec que només es donen en l’església catòlica. La hipòtesi de la influència democristiana en el diccionari de l’IEC es va consolidant, doncs.

I, què en diuen, del pecat, els il·lustres acadèmics valencians? Fem-hi una ullada:

1.m. Acció o efecte de pecar.

Ja està: la primera accepció no afegeix res més. Si us hi fixeu, veureu que és aplicable a qualsevol religió que inclogui el concepte, i això és gràcies al fet de ser tan breu i a haver prescindit de qualsevol exemple. En aquest cas, la hipòtesi dels republicans, no sé si ateus, però sí partidaris d’un estat laic i equitatiu amb totes les religions, també va prenent força.

Però, i allò de les banyes i la cua? Seguiu llegint: el DNV afegeix i clarifica, tot seguit, una sèrie de locucions col·loquials (absents en el DIEC), cadascuna més sucosa —aix!— que l’anterior; les dues primers diuen:

2. dels pecats del piu, el Nostre Senyor se’n riu loc. orac. S’usa per a indicar que les faltes sexuals no es consideren greus.
3. els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona loc. orac. S’usa per a indicar que les faltes sexuals no es consideren greus.

Sí, ja sé el que estareu pensant: «aquests valencianets només pensen en…» Bé, potser sí: els valencians tenim les idees clares i sabem quines són les coses importants de la vida. Tanmateix, crec que cal posar de relleu l’exquisit respecte a la igualtat de gèneres i a la no discriminació que aquestes dues locucions, tan ben triades i tan populars a la meva terra, transmeten, ja que el primer es refereix al sexe masculí i, el segon, al femení: una mostra de com podem arribar a ser de políticament correctes els valencians quan ens ho proposem.

La següent locució de la llista, i amb això ja ho deixo, em sembla encara més decisiva a l’hora d’interpretar el tarannà dels valencians:

4. fer com fan no és pecat loc. orac. S’usa per a disculpar una determinada manera d’obrar.

Si algun lector vol veure en aquesta darrera locució una justificació —o una disculpa, com diuen els autors— de la corrupció, tan generalitzada al País Valencià, així com una explicació a la poca importància que hi donem i per què, en general, continuem (no, jo no!) votant al partit líder en imputats, la veritat, no sabré com contradir-lo.

Tot això em confirma en una idea antiga: les diferències entre catalans i valencians es resumeixen dient que els catalans «van fent» i els valencians «anem tirant». Gràcies al DNV, ara estem una mica més a prop de demostrar-ho.


Sobre el mateix tema, podeu us interessi llegir també Cagar el basto, un intent de contextualització del treball de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.