Unitats de mesura

El concepte d’unitat de mesura, imprescindible en física o en economia, no sempre és fàcil de comprendre i, menys encara, d’aplicar. Sí: si pregunteu a un nen –que encara no hagi aprés a ser diplomàtic– a qui vol més, si al papa o a la mama, probablement us donarà una resposta o una altra; en canvi, fins i tot a l’infant més innocent li resultarà impossible d’explicar si vol a la mama el doble que al papa, o el triple o dues terceres parts. I tot això perquè no hi ha unitats de mesura per als sentiments.

Tanmateix, sempre hi podem bastir una mena d’escala comparativa (sense arribar al concepte d’«unitat d’amor», és clar) a través dels símptomes que s’hi relacionen. Per exemple: quan de temps vau trigar, després de tallar amb la vostra última parella, en poder escoltar sense emocionar-vos aquella que havia estat la vostra cançó? Sis mesos? Dos anys? Ara, proveu de fer memòria: en el cas de la parella anterior, quan de temps us hi va caldre? Doncs, vet aquí que ja teniu una escala aproximada per veure a qui estimàveu més, i en quina proporció.

La idea –que podeu acceptar o no– és que el temps necessari per a la desconnexió sentimental es pot mesurar en relació a aquest símptoma tan senzill: el fet de poder escoltar sense vesar cap llagrimeta la cançó que identificàveu amb el vostre amor. Després, podem discutir si aquest temps és directament proporcional a la intensitat del amor, o si ho és al triple de l’arrel quadrada de la intensitat, o si és igual a pi pel quadrat de la intensitat.

A més a més, de segur que ja se us han acudit un grapat de factors que caldria afegir per tal d’obtenir una expressió matemàtica mitjanament fiable. Per exemple, la quantitat de trencaments acumulats prèviament: davant d’una catàstrofe sentimental, no reacciona igual un adolescent a les primeres armes que un fadrinot que canvia de parella cada dos o tres mesos. I també hauríem de considerar la durada de la relació que es trenca, és clar: com més hagi durat, més probable és que l’efecte «costum» faci més dolorós el trencament.

Per a determinar la fórmula que millor reflecteix el fenomen amorós, però, ens caldria dissenyar un experiment força complex, que contemplés tots aquests factors i molts d’altres que no hem contemplat aquí, i tractar-ne les dades estadísticament. Però, a més a més, l’experiment implicaria haver de trencar el cor a uns quants milers de persones, de manera que ens conformarem amb observar el temps que triguem en poder escoltar aquella peça sense perdre el control per fer-nos una idea de com n’estàvem, d’enamorats.

Així, quant heu trigat en tornar a escoltar aquella cançó que tant us va agradar quan ella us en regalà el casset, el disc o el CD? Potser deu anys?

El problema és que aquest procediment de mesura només es pot aplicar als amors fallits. De tota manera, no crec que aquesta limitació sigui important: qui continua gaudint d’una relació d’amor, no sent cap necessitat de mesurar-lo.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.