Cagar el basto

No fa ni quatre dies que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha publicat, via web, el seu darrer treball, el Diccionari Normatiu Valencià, i, a més d’haver fet furor en la xarxa, ja hi ha opinió unànime (repeteixo: unànime) sobre el resultat: els acadèmics valencians, aquest cop, han cagat el basto. És clar que alguns ho pensen en el sentit negatiu per un motiu o pel contrari, mentre que altres —almenys en un aspecte— ho pensen en el positiu (un cas de polisèmia conflictiva, el d’aquesta expressió, què hi farem).

Avaluar una obra tan complexa com un diccionari és feina delicada i jo no sóc lexicògraf, de manera que em limitaré a dir que la primera aproximació que n’ha fet Francesc Esteve (tècnic del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València ) a Vilaweb m’ha semblat correcta (tot i que l’hagi escrit cagant tomaques, com ell mateix reconeix). No voldria cagar-los el gust als sociolingüistes que se n’haurien d’ocupar —tenen les millors eines per a contextualitzar aquesta obra—, però, com a persona que va patir en la pròpia pell la Batalla de València, tractaré de donar-vos-en una visió de conjunt.

A les acaballes del segle passat i amb la idea de penjar-se una medalla,  el president de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, va afirmar que acabaria amb el conflicte lingüístic entre els que accepten la unitat de la llengua (tesi defensada per tots els departaments de romanística de les universitats del món) i els secessionistes (posició representada per algunes associacions, com Lo Rat Penat o la Real Acadèmia de la Llengua Valenciana —homeòpates de la lingüística, per entendre’ns). Com que la festa, al final, la pagarien els valencians, Zaplana no va cagar per mig cul i va crear, nova de trinca, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

L’AVL, des del primer moment, havia de reunir membres de tots dos corrents amb el propòsit de cercar-hi un equilibri que acceptés tothom. Hi ha qui pensa que Zaplana sabia perfectament que pretendre que unionistes i secessionistes arribessin a un acord era com barrejar aigua amb oli; però que la intenció real era deixar que l’AVL fracassés per a poder dir «ja l’hem cagada, llauradors!» i, finalment, poder presentar el monolingüisme castellà com l’única opció per evitar la fractura social (la idea us resulta familiar?).

Sempre he pensat que els lingüistes de debò que es van arriscar a entrar en aquest projecte suïcida van ser molt valents: qualsevol s’hauria cagat en garres, perquè, com tothom sap, la gallina de dalt caga la de baix i el govern del PP valencià no estaria mai content amb l’aplicació dels criteris científics. De fet, crec que sabien que arriscaven el prestigi professional; però, en lloc de tancar-se en la comoditat de la torre de vori universitària, van optar per fer el possible per evitar una catàstrofe lingüística absoluta. I això que sabien que tothom es cagaria en ells, perquè el resultat no podia acontentar ni els uns ni els altres, tal com ha passat: em mereixen un gran respecte.

Al final, no li ha tocat a l’autor de l’invent, l’expresident Zaplana, cagar-les totes juntes, sinó al president Fabra, que està que caga ascles amb el Diccionari Normatiu Valencià (entre altres coses, perquè la seva publicació en la web ha palesat que no han estat els motius tècnics els que han portat a ajornar-ne l’acte oficial de presentació, sinó el disgust del govern valencià pel contingut d’una única definició —sembla que les altres 93.348 entrades no tenen cap importància—, que ha portat la consellera de Cultura a sol·licitar un dictamen al Consell Jurídic Consultiu: entenc que, si no heu viscut a València, us resulti difícil entendre aquestes coses).

Personalment, no crec que el DNV esdevingui una eina normativitzadora efectiva (ni, menys encara, normalitzadora), perquè la norma que proposa no satisfà a cap dels dos bàndols i ningú no el farà servir: era una missió impossible. Tanmateix, pel que fa a les frases fetes i expressions col·loquials, el resultat és per a cagar-se i no torcar-se, ja que recull molt bé la vivesa quotidiana del català que, a pesar de totes les maniobres per impedir-ho, encara es parla al País Valencià. En aquest aspecte, ve a completar tant el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll, com el Valencià en perill d’extinció, d’Eugeni S. Roig. De fet, si alguna de les expressions destacades no us resulta clara, em penso aquest nou diccionari normatiu us resultarà molt més útil que no pas el de l’Institut d’Estudis Catalans (que, per comparació, és un sarcòfag lingüístic).

Alguna virtut havia de tenir.


Si us interessa comparar el DNV i el DIEC, podeu llegir Diferències entre català i valencià.
Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Cagar el basto

  1. Retroenllaç: Diferències entre català i valencià | Paraules sense escrúpols

Els comentaris estan tancats.