FaceWhapp

Aquest matí ens hem despertat amb la notícia de la compra de WhatsApp per part de Facebook per la respectable xifra de 16.000 milions de dòlars (segons altres fonts, 19.000). Tot i que em vaig donar de baixa de Facebook fa uns mesos, i tot i que no he arribat mai a instal·lar-me WhatsApp, m’ha cridat l’atenció (ni que sigui pel fet que no sabré mai què són 16.000 milions de dòlars).

La meva curiositat s’ha disparat en llegir una piulada del professor Enrique Dans on confessava no veure les raons d’aquesta operació. M’ha semblat que si un dels majors especialistes en matèria de noves tecnologies no hi trobava l’entrellat, o bé estem davant d’una clavada de pota descomunal per part de Facebook (cosa estranya, perquè no serà per falta d’assessors experimentats i informats), o bé… Però, serà millor que no avancem esdeveniments.

Dans ha ampliat el comentari, com era de preveure, amb una entrada al seu blog sota el títol «No tiene ningún sentido». Després de contestar negativament una sèrie de preguntes retòriques, ha explicat clarament l’absència d’avantatges que, en la seva opinió, presenta aquesta adquisició.

¿En base a qué vale uno de los 450 millones de usuarios de WhatsApp unos $42? ¿Es porque pagan alrededor de un dólar por año de uso – aquellos que lo han llegado a pagar? ¿Es porque la app funcione de manera enormemente fiable, sin caerse ni dar problemas nunca? ¿Es porque tenga una propuesta de valor única que nadie puede igualar? ¿Tal vez porque se les asume una fidelidad a prueba de bomba, un fervor religioso que hace que se les vea dispuestos a no abandonar jamás esa plataforma cuyo logotipo probablemente se han tatuado en la piel? ¿O es que son usuarios muy especiales a los que era muy difícil que Facebook llegase?

Com deia abans, m’ha semblat molt estrany que una compra de tal magnitud sembli tan poc raonable a un expert com el professor E. Dans, tret que… tret que es vulgui explicar com una conspiranoia.

En efecte, jo em vaig donar de baixa de Facebook quan vaig quedar fart de la seva insistència a demanar-me dades personals, com ara el meu número de telèfon, que no tenien cap relació amb les meves activitats en aquella xarxa social. A més a més, les sospites de col·laboració amb els serveis d’intel·ligència d’espionatge americans ja eren més que raonables.

Pel que fa a WhatsApp, ni tan sols vaig interessar-m’hi: les notícies sobre la seva manca de seguretat em van arribar ben aviat (i, d’altra banda, les necessitats de comunicació les tinc sobradament cobertes).

Aquesta unió, doncs, entre una companyia que dóna la imatge de col·laborar amb l’imperi, i una altra que no destaca per la seva seguretat i que, a més a més, posseeix dades que la primera semblava interessada en obtenir, m’ha fet venir unes molt males vibracions (i suposo no hauré estat l’únic a tenir-les).

Si voleu, dieu-me conspiranoic: amb els temps que corren, la conspiranoia comença a semblar-me l’única forma possible de lucidesa.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.