Lletraferits i lletrafotuts

Quan jo era jove —o quan, amb bona voluntat, se’m podia considerar així—, vaig formar part de l’AJELC-PV (agafeu aire per pronunciar en veu alta: Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana del País Valencià). En els recitals i lectures de poemes on solíem participar, em resultava grotesc que, alguns dels meus joves companys, es definissin com a poetes. Jo feia un gran esforç per no deixar anar la riallada, però no em privava mai, en venjança, de descriure’m com a estudiant, un estudiant que, de tant en tant, escrivia versos o embastava contes. Amb el temps, vaig pujar en l’escalafó i vaig passar a autodenominar-me falsificador de versos.

Bromes a banda, crec que el mot que millor defineix la meva espècie seria el de lletraferit. No en el sentit que recull el DCVB (instruït, que ha llegit molt), ni en el que recullen els diccionaris més moderns (amant de conrear les lletres), sinó en aquell que l’esperit poètic dedueix de l’etimologia: ferit d’amor per les lletres, enamorat de la literatura per activa, però també per passiva. I és que, en realitat, m’agrada més llegir que escriure: és molt més descansat.

Estic segur que podrem trobar equivalents d’aquest mot en moltes altres llengües. Tanmateix, si diem lletraferit només podem pensar en lectors i autors en català (i potser la imaginació ens porti cap a la València del segle d’Or o cap a la Barcelona de la Renaixença).

De la mateixa manera, la imaginació només em permet aplicar a autors i lectors en català la categoria dels lletrafotuts; tot i ser ben antiga, fa temps que la tenia oblidada (coses del meu exili a Catalunya). Però, en realitat, ben fotuts han estat i estan els lletraferits de la Catalunya Nord des del tractat dels Pirineus (1659), així com ben fotuts han estat i estan els lletraferits algueresos, que malden per mantenir-si com a tercera llengua —per darrere del sard i de l’italià— en un estat tan centralista com el francès: ni per als uns ni per als altres és fàcil trobar lectures en la nostra llengua, ni publicar-hi les pròpies produccions.

A més a més, al llarg del darrer any, les coses s’han complicat força per als lletraferits de la Franja de Ponent amb el grotesc eufemisme del LAPAO i la pèrdua que qualsevol tipus de protecció o reconeixement. A curt termini, també patiran els lletraferits balears les conseqüències dels esforços del president Bauzá per anorrear el català. I, tot i l’humor amb què s’ho intenten prendre, els lletraferits valencians no estan gens feliços amb el festival que ha muntat el president Fabra al voltant del Diccionari Normatiu Valencià, i encara menys amb la seva decisió d’eliminar del sistema educatiu públic més de 130 línies d’ensenyament en valencià. En aquest moment, dons, fora de Catalunya, els lletraferits estem fotuts (atenció: no estic dient que, a Catalunya, tot siguin flors i violes).

I, com que la realitat només pot ser descrita i compresa si disposem dels molts adequats, vet aquí la meva petita aportació: de cara al proper diccionari normatiu (aprofito ara que estan de moda), ofereixo la meva definició de lletrafotut:

1. adj. i m. lletraferit que es veu ignorat, censurat, escarnit o perseguit pel fet de voler viure i estimar la literatura en català. Els lletrafotuts aragonesos s’han vist obligats a escriure en LAPAO. Als lletrafotuts balears se’ls solen escapar molts germanismes. La meva xicota és una lletrafotuda valenciana: va haver d’estudiar català per correspondència.

2. Tenir menys lectors que un lletrafotut alguerès loc. verb. No ser conegut literàriament ni per la mare que el va parir.

I que no siga res lo de l’ull —i el portava en mà.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.