Incoherències

Quan hom intenta defensar allò que és indefensable, aviat es queda sense arguments. I, quan hom es queda sense arguments, les possibilitats més freqüents són les incoherències, les contradiccions, els disbarats…

Ahir, per exemple, el president de la Regió de Múrcia, Ramón Luis Valcárcel, va deixar anar una sèrie de perles que no tenen desperdici:

  • «Catalunya no serà independent»: això és el que porten dient els espanyols des de fa 300 anys, però se suposa que els catalans hi tindrem alguna cosa a dir; o no?;
  • «no durà a terme el referèndum»: el referèndum seria la millor opció, però n’hi d’altres, com ara la consulta (seguint la normativa que marqui la llei de consultes catalana), o, com a opció menys desitjable, la DUI;
  • «si això succeeix, acabaria amb Catalunya»; no, miri, és Espanya la que està acabant amb Catalunya: si no ens independitzem, vostès acabaran amb Catalunya; en canvi, fora d’Espanya, serem nosaltres qui prendrem les decisions, i no les prendrem contra Catalunya, com està fent Espanya des de fa 300 anys; a més  a més, fixi’s en la quantitat de països que estan fora d’Espanya i no volen tornar-hi: tota l’hispanoamèrica, les Filipines, la Guinea, a més de Portugal o Andorra: senyal que no els va gens malament;
  • ens acusa de voler disgregar la Unió Europea, i això sí que no, eh? això si que no: són vostès qui ens en volen fotre fora, no pas nosaltres; aquí, si hi ha algú disgregador, serà la ràbia espanyola que no sap acceptar la voluntat democràticament expressada dels catalans;
  • ens acusa de tenir plantejaments «rurals»; molt divertit, quan és a Catalunya que es troba la ciutat més europea de l’estat espanyol, la que sempre ha estat la primera en rebre les influències culturals i artístiques d’Europa perquè sempre les ha cercades; molt divertit, a més a més, perquè la força tradicional de l’economia murciana sempre ha estat l’horta (i no és cap retret ni cap burla: és un fet);
  • ens acusa de perseguir un «interès endogàmic i aprofitat»; molt divertit, quan Catalunya sempre ha estat oberta a la resta del món: com a lloc de pas entre la península i el continent, com a port marítim, com a part de la via Augusta, com a part del Corredor Mediterrani (que, per cert, Espanya està intentant enfonsar); Catalunya sempre ha estat oberta al món, i ben allunyada de l’esperit del «¡Santiago y cierra España!»;
  • diu que el camí cap al benestar i el progrés només pot tenir lloc en «una Europa més forta i no a l’Europa de la divisió», i jo l’animo a que ho demostri i que, després de la independència de Catalunya, defensi la nostra continuïtat en aquesta «Europa més forta»; de fet, això aniria, de pas, en favor dels interessos de Múrcia, que també forma part del Corredor Mediterrani i que patiria les conseqüències d’una duana al nord de Castelló;
  • ha lamentat que hi hagi qui critiqui el projecte europeu de manera fàcil, però és que hi ha moltes coses a criticar en el projecte europeu –però això donaria per a molts articles–; el que no podem fer és acceptar, sense crítiques i sense resistència, una Europa dels estats que va contra els pobles, ni una Europa dels lobbyes que va contra els ciutadans;
  • també ha criticat l’aparició de «formacions de caràcter populista» (no sé si es refereix al Partit Popular o a formacions com C’s, UPyD, PxC), perquè d’aquesta manera «es posa en risc la UE»; molt divertit, quan, de fet, allò que posa en risc la UE és anar en contra dels principis democràtics i negar al poble català la possibilitat d’expressar-se en un referèndum: això sí que crea tensions i posa en perill l’estabilitat democràtica europea.

Em resulta trist rebre aquests atacs per part del president de Múrcia, unes terres on, al segle XIV, tal i com narra el cronista Ramon Muntaner, es parlava «lo pus bell catalanesc del món» des que Jaume I va prendre el territori en 1266 i el va repoblar amb catalans (abans de cedir-lo al seu gendre, Alfons X).

És trist veure com, de Múrcia, una terra que encara mostra gran quantitat de topònims d’origen català (Alzabara, Amatller, Bacorero, El Baladre, Bovera, Fuente Camarroja, Los Cascales, El Fenazar, Garrofa, El Jinjolero, Matapollera, Murta, Olivera, La Panocha, Pereticas, La Pitera, La Sisca, Ciscar, La Tapeneras, Punchonet, Abenque, Algezar, La Cingla, Los Cocones, La Gola, El Golgo, Los Mamellones, El Plan, Poselgueras, Portmán, Raiguerico, Ramblar, Raspay, El Tollo, La Cenia Alta, Albellón, El Azarbón, Escorreor, El Quijero, Trenque, Val Alto i Val Bajo, La Rabosera, El Morceguillo, Porpú, Cachapera, Antigones, Cachirulo, Placeta, Rabalejo, Calblanque, Calnegre, Enferre, El Nano…) ens arriben aquests atacs.

És trist veure com, de Múrcia, una terra rica encara de cognoms catalans, castellanitzats o no (com Arnao, Barberán, Bergoños, Bienvingud, Capel, Cerdán, Durante, Escortel, Espín, Guillamón, Guirao, Meseguer, Miralles, Noguera, Palao, Puche, Pujalte, Rabaza, Reche, Reverte, Riquelme, Tallante, Verdú, Zaplana), ens arriben aquests atacs.

És trist veure com, de Múrcia, una terra que conserva en la pròpia parla una gran quantitat de mots catalans (abocar, acibara, amerarse, ansa, arrapar, baladre, bambolla, bolchaca, cagarnera, calfarse, camal, capolar, charrar, chulla, corcar, corcón, cuco destrío, embafar, embolicar, esclafar, escombrar, esparteña, forado, forca, futesa, grandaria, guipar, hilo palomar, magraneta, mamprender, mancha –amb el significat de manxa–, mocar, orri, paraula, pigota, pijo, porchada, puncha, punchar, quijal, reblir, rebuche, remor, rogle, rosegar, rosigar, rujiar, rustir, saín, sostre, surero, sucha, surtidor –porta falsa–, taca, terretremo, tongada, traspol, trespol, veta –cinta–; amollar, bol, boliche, boria, flamarada, jaloque, lebeche, llampo, mastral, pescatero, sorta, serení, tresmalle; aladroque, bonítol, cranco, chirrete, escupiña, llampuga, llus, magre, mújol, palaya, pechina, sipia; abercoque, albarcoqueros, aceña, alhábega, amorgonar, bachoca, bajoca, bestiales –bestiars–, bleda, blea, bocha, bresca, caballón –cavalló de batre–, camarroja, cameta, cillero, collera, conrear, empeltar, entrecavar, corredor, fenás, garba, garbillar, gínjol, horcate, lirón –lledó–, llocada, mota, olivera, pésol, présol, sarria, soca, tascón, terraje, terrajear, trastajador, trenque; forcallada, meseguera, monastrell, tintorera, pique; albellón, adobería, atova, cocio, estral, falca, fangue, gabia, garbillar, manobre, paleta, regle) ens arriben aquests atacs.

És trist veure com els murcians han renegat de la pròpia història i és trist pensar que, si les circumstàncies haguessin estat altres (i si els nostres polítics, començant per Jaume I, haguessin estat més intel·ligents), els Països Catalans limitarien amb Andalusia (o arribarien a Gibraltar: Gibraltar català!).

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.