Decepció

Fa dies que em mossego la llengua (o els dits) per no escriure aquest article, però ja n’estic tip: estic profundament decebut pel comportament dels polítics catalans del segle passat.

La visió de la política del segle passat s’ha enquistat sota la forma de partits, partits que han oblidat que la seva missió era servir els interessos dels ciutadans; s’han transformat en dinosaures, incapaços d’adaptar-se a un nou entorn i, tot i així, malden per sobreviure i retarden l’arrelament de noves formes d’entendre i de fer política. Amb aquesta única finalitat prenen llurs decisions i donen l’esquena al poble.

Aquest mal és general i el podem observar en tot el món occidental; a mi, però, em preocupa el cas català i la manera com els nostres polítics (insisteixo, amb mentalitat del segle passat) ignoren el mandat del poble. I el mandat del poble català és clar: volem decidir. Els dos darrers 11-S, la voluntat del poble ha estat un clam que ha superat les fronteres i s’ha fet escoltar a tot arreu. Tanmateix, els qui haurien de liderar el procés continuen jugant a les cuinetes i fent política de partit, no pas de país.

No esperava gaire del PSC i no em va sorprendre que desertés ni que ho fes tan aviat: qui té el cul llogat, no seu quan vol. Fa molt de temps que no són sinó una delegació del PSOE, i, aquest, ja ni tan sols intenta fer-nos creure que és quelcom de diferent del PP.

Sabia que era difícil que la resta (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP) arribessin a formar una candidatura unitària de cara a les eleccions europees de maig del 2014: són massa diferències ideològiques i massa anys habituats a la confrontació com per superar-los en tan poc de temps i treballar, com un sol cor, per Catalunya. A més, l’argument que potser es perdrien alguns vots de cada partit per part de ciutadans que no s’avenen a votar candidats d’altres formacions no em sembla tan absurd: els votants també tenim les nostres manies i les nostres exigències.

Ara bé, que no hagin estat capaços ni de posar-se d’acord per redactar un paràgraf, una frase, defensant el dret a decidir i declarant la intenció de defensar-lo a Europa ha estat un cop molt dur i molt amarg. I —suposo— no només per a mi. Un cop més, els polítics amb mentalitat del segle passat han donat l’esquena a la voluntat manifesta dels catalans i han continuat fent la seva, anant a la seva, capficats en llurs estratègies partidistes per arrambar un grapat de vots que els permetin lluitar contra els altres partits —en lloc de treballar pels catalans.

Un cop més, els catalans ens trobem orfes de líders. Potser algun utòpic dirà que ja no ens calen líders, que en la societat de la globalització digital tothom pot dir la seva i fer-se escoltar per tothom i bla, bla, bla. Collonades: els missatges d’un desconegut qualsevol passen desapercebudes en el mar de la xarxa (com els articles d’aquest blog, que mai no tindrà tants seguidors com Kiko Rivera o com Belen Esteban) ni encara que descriguin la manera de convertir l’aigua de mar en combustible net a preu zero.

El sistema, ens agradi o no, és una democràcia representativa: sense el suport i la feina dels representants, el procés no passarà de ser una escridassada lleugerament molesta per als poderosos, aquells que van heretar el poder «atado y bien atado» de mans d’un dictador sanguinari.

Si no ens inventem algun miracle, després d’aquest esclat de somnis ardents que ha estat el procés, ens despertarem amb cendra en la boca. I mai més tornarem a tenir una oportunitat com aquesta.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.